Cal morir perquè ens facin cas. Va quedar demostrat a Madrid la setmana passada. He visitat la capital durant la Setmana de l’Orgull i la veritat és que no exageren quant a l’onada de calor. És insuportable. Jo mateixa vaig tenir un petit desmai enmig de la Gran Via a les cinc de la tarda anant cap a la manifestació. Després vaig haver de caminar entre escombraries durant una hora per poder arribar al meu hotel. La imatge semblava treta d’un capítol de «The walking dead». No exagero. La gent és molt porca. Vaig pensar, mentre caminava entre escombraries, en els pobres escombriaires i en la feina que tindrien l’endemà. Vaig pensar en això, però no em vaig adonar de com de terrible és treballar al carrer en plena onada de calor.
Pel que sembla, fa temps que els netejadors demanen canvis de torn adaptats a la calor i ningú els fa cas. Bé, ara sí. Ara que ha mort un home. Demostrat ha quedat. L’home, de 60 anys, feia la seva feina cap a les 17.30 hores al Puente de Vallecas quan es va començar a trobar malament fins arribar al fatal desenllaç. Va morir per culpa de l’onada de calor, que en aquell moment superava els 40 graus a Madrid. I torna a quedar demostrat. Cal morir perquè ens facin cas.
El mateix va passar a Catalunya fa uns quants mesos. El maquinista d’un tren dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) va morir probablement per culpa del mal estat d’un tram de les vies. Ferran, el meu amic maquinista, feia temps que ens ho advertia. «Demanem que ho arreglin i no ens fan ni cas». En dono fe. He vist captures de pantalla de Telegram en què les queixes no són escoltades i parlen d’aquest tram en concret abans de l’accident. I res. Ha hagut de morir un pobre nano perquè, una altra vegada, ens facin cas. Ara sí. Ara l’han arreglat. I tot així, quants maltractadors no van a la presó fins que maten les seves dones o parelles sentimentals? Doncs la majoria. Això, si no se suïciden abans. De res serveix queixar-se, denunciar o cridar que morirem. Hem de morir de veritat perquè ens creguin.
