La porta és oberta, és una de les opcions, no seria res estrany, no seria cap catàstrofe, no hi pensa però no vol dir que demà no ho faci: això és el que comenta el papa Francesc sobre la renúncia al pontificat per raons de salut. No hi pensa però pensa que hi podria pensar: són coses que es diuen al principi dels processos que acaben en comiat. El seu predecessor va demostrar que era possible, i si ell en seguís l’exemple, el Vaticà tindria dos emèrits, que ja són ganes. A l’argentí li pesen els anys i les articulacions, i reconeix que s’enfronta al dilema entre funcionar a mig gas o cedir la triple corona –metafòricament, perquè des de Pau VI cap papa no se l’ha encasquetat– a algú amb les forces més intactes. No seria una bona notícia per a Manresa i les seves aspiracions a rebre la visita del successor de Pere en un gran acte de fe i de promoció turística. Francesc encarna la millor alineació de condicions favorables: és jesuïta, amb tot el que representa per a l’orde la ciutat on sant Ignasi va rebre la il·luminació, i és argentí, circumstància que el fa sensible a les gestions de sor Lucía Caram, manresana de Tucumán, que el veu sovint. Ella mateixa ja ens ha avisat que la visita és complicada, i les darreres notícies la fan encara més improbable. Però una conjuntura astral tan favorable s’hauria de saber aprofitar, i si ell no ve, caldria convèncer-lo perquè adoptés les disposicions necessàries per establir un vincle indestructible entre la ciutat i la institució del papat. L’esquema podria ser el següent: Francesc fa el gran pas i obre el sacerdoci catòlic a les dones. Immediatament ordena sor Lucía, i al cap de poc l’eleva a la dignitat episcopal. Segur que ho faria millor que alguns dels encarcarats que adormen les diòcesis. Un cop bisbessa, és facultat del papa fer-la cardenala i que participi al concili subsegüent a la renúncia, on, si han jugat bé les cartes, la seva elecció seria inevitable. Si el papa no ve a Manresa, que Manresa vagi al papat. M’ho compren?
