Ayman al-Zawahiri no només va ser el col·lega de Bin Laden que va inspirar l’atac terrorista que va canviar la geopolítica de la primera dècada del segle i va convertir el món en un vesper (amb l’ajuda dels fanàtics que pilotaven la Casa Blanca), sinó que té un historial criminal paorós. La seva ha estat una vida de pel·lícula: egipci, metge de professió, ideòleg de la lluita armada contra Occident, ha passat trenta anys vivint amagat i fugint d’una persecució implacable que va costar la vida a la seva dona i a un fill. El seu darrer refugi ha estat un pis de Kabul situat molt a prop del palau presidencial i de l’ambaixada dels Estats Units. Ningú l’havia vist pel carrer des de feia una dècada, però l’home tenia el costum de sortir al balcó a prendre l’aire. I va ser al balcó on el van atrapar dos míssils de nova generació que no esclaten sinó que destrueixen el seu objectiu per la violència de l’impacte i per l’acció d’una hèlice que trosseja tot el que se li posa al davant. Ningú no era menys digne de pietat, consideració o indulgència que aquest home. Però que un govern democràtic presumeixi d’un assassinat, i que tots els seus socis aplaudeixin, no és ni democràtic ni saludable. Com a mínim, caldria presentar-ho com un mal inevitable i fingir una mica de constricció.
