Quiosc

Regió7

Joan Roma

DE TOT PLEGAT

Joan Roma i Cunill

Exalcalde i exdiputat

Partit o secta?

Aviat farà quaranta-quatre anys que em vaig afiliar al partit socialista i he de dir que en aquest llarg període no he tingut mai la temptació ni el desig de marxar-ne. Lògicament, hi ha hagut alguns moments de dubtes o discrepàncies amb algunes decisions a prendre o amb l’elecció d’alguns membres de l’alta direcció, però sense més recorregut. Totes les accions humanes són perfectibles i millorables, però, mirant enrere, estic orgullós de la feina feta, tant en l’àmbit individual com col·lectiu.

I deixo clar que sempre s’ha de tenir preparada una sortida per si convé fer-la servir. Vaig tenir molt clar, just al principi, que s’ha de tenir un fons de resistència o, si voleu, uns estalvis, per utilitzar en el cas de no estar d’acord amb un tema important. Mai s’ha de ser esclau d’un sou, per no fer el que es consideri adient. He de dir que no els he hagut de fer servir mai. No m’he vist mai obligat a votar, acordar o pactar en contra de les meves idees i voluntat. La sintonia partit-persona ha estat completa.

Perdoneu aquesta introducció personal per tocar el tema motiu d’aquest article: la situació interna de JuntsxCat i les repercussions que té i pot tenir en el present i futur del país. S’equivoca qui gaudeixi de les desgràcies dels altres. El sistema de partits és el que permet el bon funcionament d’una democràcia. Ara i aquí, JuntsxCat forma part d’aquest sistema i veure’l anar pel pedregar ha de ser motiu de preocupació per a tots.

Són pocs els partits de caràcter nacional, i encara menys els que tenen representació en l’àmbit estatal. JuntsxCat és un d’ells, i no va per bon camí. Ho repeteixo una vegada més i ja no ho faré més, però crec que el millor hauria estat crear el partit sota el nom de: Nova Convergència. Sí, potser hagués reduït els efectius, però a vegades voler ser molts va en detriment de la cohesió i la coherència.

Precisament l’entrada de «gent nova», sense la militància prèvia ni el coneixement intern d’un partit, ha portat a pensar que amb una persona forta, coneguda i propera a la gent és suficient per crear xarxa i implantar-se arreu del país. Una persona amb un entorn molt concret i determinat que creu tenir la confiança del conjunt, i que es permet parlar i decidir, sense embuts, sobre temes de gran rellevància diària i futura.

Si repassem els darrers mesos o els darrers anys, veurem fins a quin punt la prepotència, el cinisme i l’arrogància han presidit les accions i actuacions del nou partit. Res a veure amb els temps de CDC o de CiU en què podien aparèixer com més catalanistes que ningú, però, en el dia a dia, en ajuntaments, consells comarcals, diputacions, feien vida normal. Pactaven amb altres partits i contribuïen al govern quotidià.

Passar d’aquell nivell a un de nou, en què volen imposar fons i formes, dictar camins a seguir, torpedinar acords i pactes, i llançar-se a objectius inassolibles, suposa entrar en una etapa d’inimaginable futur. Ja no es funciona com un partit sinó com una secta, en la qual qui dirigeix exigeix el què, el qui i el com. No ens estranyin els moviments de segregació que veiem en el territori.

Compartir l'article

stats