Per si ho han oblidat, tot això va començar amb els pets de les vaques. Quan tots dúiem unes modèliques vides sense reparar en «gastus» i llançant tot allò que ens feia nosa a qualsevol marge i embrutant i plastificant tots els marges possibles del planeta deixant empremta de cada petjada humana, per la tele ens van dir que la capa d’ozó es foradava i el forat es feia gros per culpa de les vaques. Els pets de les vaques feien forat. Putes vaques vam pensar aleshores! I tots, clar, vam girar-nos cap a les vaques mirant-les amb cara condescendent de pocs amics com dient-els-hi: Home, vaques, no està gens bé que ens feu malbé el planeta a cops de pets. Guardeu-vos-els que ens esteu foradant l’ozó i escalfant el planeta i al final tindrem tots un disgust per culpa vostra. I les vaques van seguir rumiant i nosaltres també. Rumiant convençuts que les vaques eren les culpables i nosaltres l’amo del tros. I que amb el tros podíem fer el que volíem. Com així hem fet. Després ens van dir que els aerosols també foradaven i vam pensar que, home, potser en fèiem un gra massa de posar-nos tanta laca. I vam associar que els aerosols s’assemblaven als pets de les vaques. Putes vaques. I així hem viscut alegres i destralers fins avui en què comencem a pressentir que estem deixant de viure per començar a sobreviure. I que el planeta, a la seva manera ens posarà a lloc, que vol dir, fora. Fora de combat. Potser sí que va de veres això. Això del canvi climàtic ha estat el gran tema de conversa dels darrers 10 anys. I ha anat guanyant posició al rànquing de converses preferides de sobretaula i fins i tot a l’ascensor. Fa anys que sabem que el canvi climàtic vol dir que canviarà el clima i per això cada dia engeguem la tele per escoltar amb atenció les explicacions d’en Tomàs Molina mentre intentem no despistar-nos amb les seves americanes estretes. Però no ens l’hem cregut gens ni mica. I ara què? No ha ni començat setembre – ui! Quan arribi setembre!– que ja ha començat el festival de dalt. Les tempestes, o com es digui això que fa aquests dies, ens recorden a cop de pedra que el canvi no s’escriu en futur sinó en present i que la vida ja ens ha canviat i que no hi ha escapatòria. Ni córrer. I que amb els pantans buits i els cels carregats d’aigua i vents amb mala llet enyorarem en pocs dies que bé que vivíem fins ara, contents i alegrets amb les nostres quatre estacions i els nostres quatre canvis d’armari. I que vivint frenèticament com hem viscut els darrers cinquanta anys, estem arribant allà on (no) volíem. Mentre miràvem les vaques, ens pensàvem que el canvi afectava el clima i no a nosaltres. i resulta que els rucs... no eren les vaques, som nosaltres.
