Regió7

Regió7

Pep Garcia

Tan soroll per a res, reina

Soc dels que si pogués, m’hauria quedat enganxat, tota la setmana, als actes fúnebres de la Reina Elisabet. Em fascinen, ho reconec, aquests grans rituals on tots els detalls tenen tanta importància i cap d’ells no acaba sent important. I mirar-m’ho tot fins que no l’hagin acabat d’enterrar. No fos cas. El mateix em passa amb els canvis de Papa. És a dir, els conclaves. Sense importar-me gens ni mica quin cardenal acabi sortint de sant Pere titular, pagaria per ser allà a primera fila i no perdre’m cap detall sense fer soroll ni molestar. Com a molt que em deixessin fer allò tan enigmàtic de la fumata. Clar, els del Vaticà ho fan com ningú, i això dels rituals. I la corona anglesa també. No sé si faria cua al carrer amb el mal temps que fa o en tindria prou amb un sofà i una cadena 24 hores connectada al lloc. Les cues no m’agraden gens ni mica, ni la del súper on sempre trio la que acaba essent la més curta ni la dels peatges – ai! Com enyorem les cues dels peatges – on sempre el del meu davant li passava alguna cosa en el moment clau i em feia fotre per dins. M’agradaria fer una estona de cua per poder saber, experimentar o imaginar que sent algú que fa onze hores de cua per veure una caixa, encara que dins la caixa hi hagi una reina. Jo, amb 5’ de cua en tindria prou per mostrar els meus respectes i llavors tornaria corrents a mirar-m’ho per la tele. Els canvis de guàrdia, els empleats de palau anant de cul sense perdre la compostura. El nou rei perdent la compostura sense anar de cul però fent anar de cul. Això ja no és el que era. El fèretre enfilant rampa per pujar a l’avió. El fèretre baixant rampa per sortir de l’avió. L’últim passeig per Londres i, demà dilluns, ni se us acudeixi anar o trucar al Regne Unit que estan tots enfeinats no fent res. Demà no fan ni enterraments, per no contraprogramar. El guió és impecable i el suspens constant. Des que vam llegir allò de tan enigmàtic de «Ha caigut el pont» que ho vam entendre tots tot de seguida fins ara que, bo i sabent que no passarà res, estem tots expectant per si passa alguna cosa fora de normal. Fora de normal a banda de tota aquesta megalòmana posada en escena que és de tot menys normal i a la que, humil republicà, em declaro rendit als seus peus. Escric això mentre la cua avança i llegeixo que, a dins, no pots fer-te ni una selfie i la caixa és tancada. Que grans que són els de la Corona britànica. Tant soroll per a res que deia aquell tal... William Shakespeare. Ni ell no s’hauria imaginat que tot això serien capaços de fer-ho durar més d’una setmana. Els deixo que no vull despistar-me que encara em perdré algun detall o alguna escena – imperdible – del nou rei que, pobre, just l’han agafat en el seu primer contracte. Indefinit.

Compartir l'article

stats