Un dia la revolucionària Anna Gabriel anima les classes populars a «menjar-nos els rics» i al cap de poc el president regional d’Andalusia convida la gent rica de Catalunya a instal·lar-se al sud amb l’esquer d’una rebaixa impositiva. Veniu aquí, els diu Moreno Bonilla, que nosaltres no ens mengem els milionaris sinó que els tractem amb exquisida amabilitat. Començant pels d’allà, naturalment, perquè d’això es tracta i aquest és el veritable propòsit, camuflat per la retòrica patriòtica.
Convé recordar que l’impost del patrimoni, com el de successions i donacions, no el paguen els negocis sinó les persones. Si el principal accionista d’una fàbrica de Sevilla viu a Girona, l’impost per les seves accions paga tarifa catalana i l’ingressa la Generalitat. I viceversa. La rebaixa fiscal anunciada pel la Junta andalusa pot servir perquè amos catalans d’empreses catalanes situïn el domicili personal a Andalusia (i si la Hisenda catalana detecta que en realitat no viuen allà, sinó aquí, els pot empaitar, com ja ha fet en massa pocs casos), però és improbable que traslladin l’empresa només per això. Les desgravacions que atrauen inversions són unes altres. Els paradisos fiscals per a les fortunes no destaquen pels grans polígons industrials ni per les universitats tecnològiques; en tot cas, guanyen fama pels hotels i els casinos.
L’efecte immediat de la maniobra del govern de Moreno Bonilla no serà el d’atraure grans inversions creadores de llocs de treball qualificats, sinó el de perdonar una pasta gansa als milionaris andalusos actualment existents, i aquest ha estat el seu probable objectiu des del principi. Una altra cosa és si impostos com el del patrimoni i el que grava les herències són encertats o fan de mal justificar; si és una manera de «menjar-nos els rics» com proposa Anna Gabriel o si aquesta mena d’àpats perjudica la salut general de les economies; és un debat que Catalunya pot fer i ha de fer, però sobiranament i no perquè li dictin els tocs de corneta del PP.
