Les associacions de milionaris (que operen amb altres noms, és clar) estan posant ciris a les seves marededéus preferides demanant que l’Anna Gabriel es quedi per sempre a Suïssa i només vingui a Catalunya per motius familiars; si cal, li pagaran l’estada permanent en un ressort de luxe als Alps. I és que la sallentina va tornar dient allò de «anem a menjar-nos els rics» i al cap de quatre dies la ministra d’Hisenda s’ha tret de la màniga un impost especial per a les grans fortunes, especialment adreçat a aquelles que s’escapoleixen de l’impost del patrimoni gràcies a un govern autonòmic del PP. La pregunta «què és un ric?» que aquests dies han formulat alguns polemistes té una resposta ministerial: tres milions d’euros. D’aquí en amunt és pecat i paga penitència, tot i que en diuen «solidaritat». Mirar els rics com a persones culpables d’alguna cosa pel fet de ser-ho és una antiga tradició cultural d’aquestes terres, que enfonsa les arrels en la tradició catòlica, la mateixa que considera pobra a la Sagrada Família de Natzaret tot i que Josep tenia un negoci de fusteria i estava un graó per sobre de pastors i jornalers. Els evangelis diuen que els rics no entraran al Regne dels Cels i per això l’Església Catòlica va fer sempre els possibles per alliberar-los de la càrrega procurant que li fessin donació de les seves riqueses. L’Església pot ser rica sense pecat perquè està al servei del Senyor i perquè disposar d’un gran patrimoni li dona força per combatre el mal i recursos per fer el bé. De la mateixa manera, l’Estat ajuda els rics a complir amb la funció social de la propietat quedant-se un bocí del seu patrimoni, de les rentes que genera, i de les que van generar-lo. L’Estat pot tenir tantes riqueses tant com li calguin perquè està al servei del Poble i li donen una gran força per combatre el mal. I no pensin que ho fa perquè ens vol a tots igual de pobres; en la mesura que l’Estat és de tots, la seva riquesa incommensurable fa que tots siguem rics. Que bé!
