Regió7

Regió7

susana paz

Ballem i fem-ho frec a frec, per si de cas

Em fascinen les aglomeracions de gent que decideix, majoritàriament sense conèixer-se, compartir una estona de la seva vida per un mateix motiu: un partit de futbol a les grades, un concert, una manifestació, un correfoc, una Patum, una processó. Durant aquella estona, no hi ha res més important que formar part del col·lectiu per fer la quadratura del cercle: del que es tracta és d’expressar uns colors i uns sentiments o cantar i ballar unes cançons amb un grup de persones que participa majoritàriament i amb les mateixes ganes del que et fa xalar a tu. I pensava això quan, dissabte a la nit, l’anomenada Taverna de la Fira Mediterrania, al pati del Casino, s’omplia de gent passada la mitjanit per cantar, ballar, menjar, beure i xerrar frec a frec amb centenars de persones que feien exactament el mateix. Com una catarsi col·lectiva.

Segons una de les seves definicions, la catarsi «pot experimentar-se en relació amb la manifestació de la conducta i el succeït a un altre quan existeix una forta empatia amb aquest altre i ambdós comparteixen un ambient vivencial comú». Doncs, just a la fusta. El director artístic de la Mediterrània, Jordi Fosas, tenia més ganes que ningú (o pràcticament) que aquesta darrera edició de la fira es traslladés al carrer; el carrer entès com a escenari on la gent es troba i comparteix. On canta conjuntament, passeja i camina i balla conjuntament. On experimenta unes mateixes sensacions provocades pel desig de compartir un mateix espai i una mateixa proposta: una cercavila de bestiari comandada per Xàldiga, una rua proposada pel cor inCORdis en format concert itinerant per indrets de la ciutat relacionats amb el període de la República i la Guerra Civil; una diada castellera sense restriccions amb els amfitrions Tirallongues o el concert del músic italià Antonio Castrignanò amb les portes de la taverna obertes de bat a bat. Tothom se n’ha fet un fart, aquests dies, a remarcar que la cultura popular troba l’essència al carrer; i és així. Però el carrer sol no tindria cap sentit si, al darrere, no bategués el gran motiu: som animals socials que necessitem unir-nos amb els nostres i demostrar que tenim un objectiu comú i que el vivim plegats ni que sigui només unes hores. I això val per la cultura popular, un concert de rock, un partit del Barça, un viatge a Bilbao amb el Baxi o la manifestació del 3 d’octubre. I encara més: després de dos anys de pandèmia el que realment tothom tenia ganes, en aquesta Mediterrània que ja és història, era trobar-se. Retrobar-se i compartir. Com si no hi hagués demà. Per si de cas.

Compartir l'article

stats