Al Bages, el sector agroalimentari en fa poca ostentació, però està molt musculat. Segurament hi té a veure que, en general, aquestes empreses no tenen, entre les seves prioritats, la de projectar-se públicament. Molta feina i poc soroll, una recepta tradicional catalana. L’any 2020, la suma de facturació dels tres principals escorxadors de la comarca va ser de 436 milions d’euros, molt per sobre dels 380 milions de la multinacional Denso, que fabrica components per a l’automoció i que encapçala el rànquing comarcal. Si a la producció dels principals escorxadors, li afegim els 144 milions d’Agrocat i d’altres cooperatives i empreses petites, constatarem que el cor de Catalunya és actualment una gran potència agroalimentària. Producció per al consum intern i també per a l’exportació.
Les dades de facturació de les empreses privades, les ha divulgat fa pocs dies la Diputació de Barcelona. El seu estudi és només una foto de les moltes que es poden fer de la realitat social i econòmica d’aquestes comarques. És una imatge parcial perquè no inclou aquelles organitzacions que, a partir de diners bàsicament públics, ofereixen serveis de salut o socials, indissociables per a qualsevol país que es consideri avançat. Els hospitals, els centres de salut o les entitats del que se’n diu tercer sector, acaben els exercicis amb uns volums de facturació i d’ocupació equiparables, i a vegades, superiors, a les empreses privades capdavanteres de les comarques centrals. No les hem d’oblidar. Només la Fundació Althaia dona feina directa a dues mil persones i factura 216 milions, en el darrer any. Són dades que ens ajuden a completar la foto econòmica d’un territori que durant dècades havia tingut el tèxtil com a principal referent. Ara no és residual, però tampoc és un sector tractor, com sí que ho és el metal·lúrgic vinculat amb les grans marques d’automoció.
Malgrat les crisis derivades de la Covid, de la guerra d’Ucraïna o de la climàtica, el país avança i és capaç de generar riquesa, massa sovint mal repartida, amb beneficis mil milionaris de grans entitats financeres -7.316 milions el Santander, i 4.842 el BBVA, en nou mesos- i sous mileuristes en diferents àmbits professionals. Moltes empreses i organitzacions d’aquestes comarques aguanten amb el vent que els bufa en contra. Els que estan al davant fan equilibris per trampejar una conjuntura molt complexa. Els assalariats, comprovant com, cada vegada, és més complicat arribar a final de mes. Alguns dels que es mouen sobre el llindar dels mil euros fent comptes si els surt més a compte treballar o passar a formar part del col·lectiu que cobren subsidis socials. Aquests càlculs perversos s’acabaran en el moment que les petites i mitjanes empreses tinguin més beneficis i els repercuteixin en una millora dels sous dels treballadors. I els sous pujaran quan les administracions públiques deixin d’infrafinançar aquelles fundacions, consorcis i organitzacions que ofereixen serveis relacionats amb el benestar de les persones.
El Bages i les comarques centrals tenen un bon múscul econòmic, però no hem de deixar que es debiliti. Les empreses no han d’estar permanent salvant tots els obstacles que els posen les administracions, uns entrebancs que només són petits per a les grans corporacions. Si les empreses són viables, la millora dels sous també ha de ser una realitat.
