Un troll de categoria pro, que diria el meu fill. Elon Musk era un dels reis de Twitter. En aquesta xarxa s’hi movia com un peix a l’aigua, provocava, mossegava, apuntava i disparava amb enginy. S’ho passava bé. Però hi havia coses que li grinyolaven de la plataforma i va fer allò que tots sabem fer des de la distància: «Això, ho arreglo jo, que aquesta colla d’inútils no en saben prou i jo soc el p**o amo». Esport nacional, però que es veu que també és global. Amb una aigüera a les mans, a final d’octubre, Musk va entrar a la seu de la companyia convertit en propietari i disposat a fer neteja. És fàcil imaginar-se’l cridant «Check blau per a tothom!», «Llibertat d’expressió!», «Tu, tu i tu, acomiadats per... perquè sí!», i al final, trobar-se sense anunciants ni programadors i amb una comunitat d’usuaris fent el que més saben fer, trolejant-lo a ell. Des de dins, no tot és tan fàcil.
En l’esport és on més se sol caure en aquest parany. Entre tu i jo, quantes vegades has cridat «passa la bola, passa-la!» a la grada del Nou Congost mentre Dani García o Jerrick Harding boten la pilota? O, «per què has tirat?», després d’un llançament de tres de Dani Pérez o de Juampi Vaulet, entri o no? Al pavelló hi ha 5.000 (ehem) entrenadors. Tants caps tants barrets, cadascun amb les seves teories i la tàctica perfecta per redreçar la situació complicada d’aquest any. La realitat, però, és més crua. L’entrenador, el de veritat, ha de jugar amb un 4 fent de 5, un 3 fent de 4, un Guillem Jou que surt d’onze mesos de lesió i amb el tercer base de l’any passat duent la batuta.
La cara del tècnic és el principal indicador de l’estat de salut de l’equip. Ara fa un any, vaig escriure una columna titulada El somriure de Pedro Martínez. Al de Badalona, feliç com un anís piulant a Twitter, costa veure’l relaxat i somrient en una banqueta. L’any passat era diferent. La seva cara ja deixava entreveure que quelcom bo s’estava coent al Nou Congost. Set mesos després, l’equip arribava a la final de Bilbao i als play-off. Aquest curs, continua transparent com sempre, però cada gest, cada frase seva en roda de premsa, és una piulada que recorda que s’està jugant amb foc i que als despatxos costa trobar més de l’esperat la fitxa correcta. I aquí és quan a tots ens pren de nou l’esperit de Musk i ens posem la jaqueta de director esportiu. L’únic que es pot fer des de la grada, però, és empènyer perquè arribin victòries. Queda molta lliga i el Manresa, com recordava fa poc el company Jordi Agut, ja ha salvat dues temporades d’inicis calamitosos amb Pedro Martínez.
