Cecilia

El 2 d’agost de 1976, tornant d’un concert, el cotxe va xocar contra un carro tibat per bous i Cecilia va morir a l’instant. Però diumenge, 27 de novembre, la vam poder tornar a sentir en la veu de Lídia Pujol. Una platea muda i entregada. Silenci sepulcral. Ningú va desembolicar cap caramel quan no tocava ni va remenar el bolso buscant un mocador. Cap tos, cap esternut. Escolta atenta; gairebé reverencial d’unes lletres compromeses i d’unes melodies inspirades acompanyades per uns músics fora de sèrie. Lídia Pujol va compartir amb nosaltres la seva conversa amb Cecilia. Un projecte que va néixer el 3 d’octubre del 2017 escoltant el discurs de l’aporellos del rei. A casa seva, davant de la tele, li va venir a la memòria Mi querida España i se’n va anar cap a l’ordinador. Hi va trobar l’únic testimoni que tenim de la cançó sencera abans de les tisores de la censura. Sí; les cançons com a eines de lluita, de combat, de protesta. És per això que els que remenen les cireres les temen. Per això tenim en Pablo Hasél a la presó i en Valtònyc a l’exili. Tot i que Cecilia no va fer mai cançó protesta. Mai va voler convèncer de res a ningú. Deia que no era ningú per dir-li a algú altre què havia de pensar o de fer. Però el cert, és que digui el que digui la malaguanyada cantant , les lletres de les cançons –tal com va dir Pujol– porten missatges que, a força de cantar-les, penetren en el nostre inconscient i ens transformen. Les cançons són capaces de canviar actituds i valors. De fer-nos pensar, de qüestionar-nos. Són missatges com aquells que es posen en ampolles que es llencen al mar. I qui sap on arriben. I diumenge ens van arribar al cor i a l’ànima. Lídia Pujol ens va convidar a ser activistes del tacte, l’amor i el somriure. Vam sortir del Kursaal esperançats. A la cua per comprar l’entrada, m’hi vaig trobar el Josep M. Oliva. Abans d’escriure aquesta columna, m’hi he pensat i repensat, eh? Perquè el Josep M. en sap un munt, de cançons i cantautors, i qui sap si dissabte tenia pensat també parlar-ne. Però he volgut compartir aquest article amb vostès perquè m’ha agradat molt que la conversa amb Cecilia de la Lídia Pujol hagi coincidit just la setmana que els músics hem celebrat la nostra patrona, Santa Cecília, el 22 de novembre. Suposo que els programadors del Kursaal ho heu fet expressament. Doncs us felicito! Un bon regal de diumenge! A la sortida em vaig comprar el disc. El portaré al cotxe perquè la Lídia i la Cecilia em facin companyia mentre vaig amunt i avall. I acabo traduint unes paraules escrites per Lídia Pujol en el llibret que acompanya el CD: «La mort és la millor invitació a prendre’ns ‘seriosament’ la vida». I les cançons ens hi ajuden, hi afegeixo.

Subscriu-te per seguir llegint