«Si tinguessin moral no hi hauria crisi»

Aquest és el text que el ninotaire Ortifus posava en el seu dibuix, al diari Levante-EM, i que recordaven les paraules del president del govern espanyol sobre l’obligació de les empreses i dels bancs, davant la crisi: «Tenen el deure moral d’ajudar».

I és que si les entitats financeres sabessin què és la moral i què és l’ètica, (i tinguessin memòria!) no hi hauria crisi. Els bancs haurien de recordar que fa uns anys, moltes entitats financeres (que ara continuen ofegant els seus clients), van ser rescatades amb diner públic, és a dir, amb diner de tothom! Per això els bancs queden ben retratats amb l’expressió popular: «Te donen un paraigües quan fa sol i te’l treuen quan plou».

Com alguns ho hauran pogut comprovar, quan volem invertir diners en una d’aquestes entitats, tot són somriures, et prometen avantatges i et posen la catifa als peus. Però en la inversió que fan els clients, els riscos els assumeixen només ells. Els bancs es queden resguardats a la vora del precipici, on cauen únicament els qui han confiat als bancs els seus diners en bons o fons d’inversió. I quan els clients cauen pel precipici, perquè els bancs no han estat prou honestos assessorant-los èticament, les entitats financers es renten les mans i només saben dir que hi ha hagut mala sort. Però la mala sort només la tenen els clients, perquè els bancs sempre s’ho miren des de la barrera i per això mai no cauen pel precipici, on deixen caure els qui han posat els seus diners en les seves entitats, aconsellats pels voltors financers.

Els termes «moral» o «ètica» no tenen res a veure amb les entitats financeres. Sempre he recordat, en relació als voltors financers, l’Evangeli on aquella viuda demanava al jutge que li fes justícia enfront el seu adversari (Lc 18:2). En el jutge de la paràbola (com en els bancs), veiem la supèrbia i la despreocupació d’aquell home que hauria d’impartir justícia, i que en compte de fer això, com era la seva obligació, ignorava la pobra viuda. És veritat que a l’Evangeli el jutge acaba per fer justícia a la dona (cosa que no fan els bancs), davant la seva insistència. I és que aquell jutge de la paràbola i les entitats financeres, borratxes de supèrbia i de prepotència, deixen als peus dels cavalls els pobres inversors que es creuen les falòrnies dels qui, amb argúcies i mitges veritats, s’aprofiten de la poca formació financera dels qui els confien els seus diners,

Si els bancs, com molt bé diu el dibuix d’Ortifus, tinguessin moral, no hi hauria crisi. I és que els bancs sí que es van afanyar a rebre els diners amb els quals van ser rescatats. Però ara, insensibles al sofriment de la gent més pobra, no tenen la decència d’ajudar els qui passen necessitat.

Subscriu-te per seguir llegint