Misèria subterrània

Tracy Chapman va escriure una cançó fa 10 anys titulada Subcity que començava amb aquestes paraules: «La gent diu que no existeix perquè a ningú li agradaria admetre que hi ha una ciutat sota terra». Me’n vaig recordar l’altre dia, en l’enèsim viatge amb metro per Madrid. No crec que al vagó hi viatgéssim més de 30 o 40 passatgers. La majoria abduïts pel mòbil, algun individu estrany –com jo– embrancat en la lectura d’un llibre i diversos insubmisos de la mascareta, que continua sent obligatòria en el transport públic tot i que ells no en facin ni puto cas.

En les 10 parades que va durar el meu trajecte vaig comptar fins a cinc persones que van entrar demanant ajuda. Un raper –em va semblar argentí– que portava un enorme altaveu i que tenia bastanta gràcia. Es va mostrar educat i ens va desitjar bon viatge, tot i que ningú li va donar res. Un altre músic, en aquest cas amb acordió, que interpretava melodies nadalenques, va passar amb una existència grisa. Jo no soc de nadales; així que ni vaig aixecar els ulls del llibre. I sens dubte ningú va aplaudir. Més tard va entrar un home que va tenir la decència de no adornar la seva desgràcia: «No diré que tinc fills que passen gana a casa, però fa temps que estic sense feina i necessito ajuda». Li vaig comprar un paquet de clínex. Un euro per mitigar la vergonya. Abans d’arribar al meu destí vaig tenir fins i tot l’oportunitat d’escoltar com un altre home de mitjana edat s’atrevia a recitar un poema, francament dolent. No va triomfar tampoc. I l’última a entrar va ser una dona bastant descurada amb tota la pinta de ser addicta a alguna cosa. Aquí ja hi va haver mirades d’incomoditat. Però just en sortir del metro, el contrast: en plena Gran Via, malgrat la pluja, milers de persones participaven en la borratxera de compres que ens clavem cada any per aquestes dates. Vaig tornar a recordar Tracy Chapman i la seva cançó: «Diuen que hem caigut a les esquerdes, diuen que el sistema funciona, però que no el deixem ajudar. El que volem no són només almoines, sinó una vida honesta. Viure així no és viure».

Subscriu-te per seguir llegint