El papa Benet XVI, el primer papa a renunciar a la Seu de Sant Pere en molts anys, ha mort. La renúncia del papa Benet a la Seu de Pere, el 2013, va ser una sorpresa, pel fet que no estàvem acostumats a una decisió com aquesta. I és que des del segle XV, amb Gregori XII, no hi havia hagut cap bisbe de Roma que hagués presentat la seva renuncia. I amb tot, aquesta notícia de 2013 hauria d’haver segut normal, com ho és de normal la renúncia dels bisbes de tot el món, en complir 75 anys. 

Benet XVI va reconèixer «la incapacitat per exercir bé el ministeri que em va ser encomanat» i donà com a arguments de la seva renúncia, el fet que «les forces, per l’edat avançada ja no són les que caldria per exercir de manera adequada el ministeri de Sant Pere». I és que el papa era conscient que per a exercir bé el seu ministeri, calia «vigor, tant del cos com de l’esperit».

Abans que Benet XVI, van renunciar al pontificat els papes Benet IX, el 1045, Celestí V, el 1294 i Gregori XII, el 1415. Per tant, han estat pràcticament sis segles, en els quals cap papa no havia renunciat a la Seu de Sant Pere.

Nascut el 16 d’abril de 1927, Joseph Ratzinger ha estat el 265è successor de Sant Pere com a bisbe de Roma. Considerat un intel·lectual de primera fila, assistí com expert al Vaticà II per assessorar el cardenal Frings, arquebisbe de Colònia. El 1972, juntament amb els teòlegs Hans Urs vos Balthasar i Henri de Lubac, Ratzinger fundà la revista «Communio».

Ratzinger va ser nomenat arquebisbe de Munich i Freising pel papa Pau VI i creat cardenal, també pel papa Pau VI. El 19 d’abril de 2005, els cardenals van elegir Ratzinger bisbe de Roma, esdevenint així signe d’unitat i de comunió entre totes les Esglésies cristianes.

Home clarivident, el papa Ratzinger declarava fa uns anys: «La veritable obediència no és la dels aduladors, anomenats falsos profetes. No és la d’aquells que eviten qualsevol obstacle o dificultat, ni la dels qui posen per damunt de tot la garantia de la pròpia comoditat. Allò que fa falta a l’Església d’avui no són els predicadors de l’ordre establert, sinó homes amb una humilitat i una obediència, no inferiors a la seva passió per la veritat, que donin testimoni, malgrat les possibles conseqüències; homes que, en una paraula, estimin l’Església més que la comoditat i la tranquil·litat de la seva carrera».

Ratzinger va ser també el primer papa que s’enfrontà amb valentia als escàndols de pederàstia al si de l’Església. En una carta als bisbes d’Irlanda, el papa Benet XVI expressava «obertament la vergonya i el remordiment que tots sentim» per aquests escàndols, i per això denuncià públicament el fracàs d’alguns bisbes «a l’hora d’aplicar les normes sobre els delictes d’abusos sexuals als nois». El papa Benet XVI encara va ser més clar en el seu viatge a Portugal, quan afirmà que «el perdó no substitueix la justícia», i per això manifestà el seu desig d’aclarir els abusos sexuals, castigar els culpables i recolzar les víctimes.