Quiosc Regió7

Regió7

Jordi Sardans

VIST I NO VIST

Jordi Sardans

Historiador

Serveis sanitaris urgents de qualitat

Enguany, m’ha tocat passar les festes de Nadal i Cap d’Any a casa, recuperant-me d’un problema de cor. I és que en qualsevol moment una peça bàsica del nostre organisme pot fallar de cop i volta, sense avisar. Això em va passar pocs dies abans de les festes, quan vaig tenir una sobtada baixada de les freqüències del cor fins al punt de perdre les forces d’una manera considerable. Avisat el Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) del Servei Català de la Salut, dues ambulàncies es van presentar al domicili, gairebé immediatament. Una doctora, que va examinar els símptomes amb rapidesa, va ordenar l’ingrés a Urgències de l’Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa. Dins del box, van intentar que recuperés les constants d’un cor que s’apagava a poc a poc. Proves i més proves, electrocardiogrames múltiples i analítiques a dojo, per saber l’estat exacte d’un cor malalt. Després d’unes hores, ja estabilitzat, la cardiòloga d’urgències va ordenar l’ingrés a l’UCI, a la unitat de semicrítics. Una experiència nova, on de seguida vaig observar un equip de treball que m’oferia una atenció gairebé personalitzada i un control impecable sobre les constants vitals, especialment del cor, però també d’altres parts de l’organisme. D’alguna manera, fou com una sensació semblant a la d’estar en un hotel de cinc estrelles, però acompanyat d’uns professionals totalment abocats a controlar minuciosament l’evolució com a pacient d’un cor que es resistia a refer les seves funcions habituals per assolir l’estabilització definitiva. L’actuació d’un equip de cardiòlegs ben coordinat que es veia que estava acostumat al treball en equip (vaig arribar a parlar amb cinc cardiòlogues i un doctor i tots ells em van dir pràcticament el mateix), van considerar unànimement que m’havien d’incorporar un marcapassos. El dilema que els va sorgir era si el col·locaven de seguida o durant uns mesos me n’implantaven un de caràcter provisional. Afortunadament, van decidir fer-ho com més aviat millor i me’l van fer instal·lar tot seguit. L’operació amb anestèsia local la va practicar una metgessa boliviana vinguda de Barcelona, segons em va comentar. Tot semblava que anava per bon camí quan, retornat a l’habitació dels semicrítics, vaig patir dues arrítmies que els especialistes cardiòlegs van controlar fent-me ingerir unes pastilles anomenades Eliquis, que he de prendre almenys durant un mes. Pels controls que realitzo des de casa, sembla que la freqüència està estabilitzada i ja estic en fase de recuperació.

M’agradaria insistir en el fet que la ciutat disposa d’uns serveis urgents de cures intensives de primera qualitat, amb un personal molt preparat, des dels metges, assistents, infermeres, auxiliars i que, fins als ajudants de neteja, formen un equip humà molt capacitat. Vull agrair-los els dies i les hores que vaig passar amb ells sobretot per les cures rebudes, però també pel tracte. Em van permetre veure la final de la Copa del Món de futbol, en un partit apassionant en què l’Argentina es va imposar justament a França, encara que fos finalment a la tanda de penals. Em vaig alegrar especialment per Lionel Messi, per a mi el millor jugador del món i que durant una dècada i mitja l’hem pogut gaudir com a jugador del Futbol Club Barcelona. Aquesta experiència em va resultar molt positiva i em va servir per valorar encara més la tasca dels professionals de la medicina, amb l’objectiu de recuperar la salut dels ciutadans malalts, amb molta dedicació, treball i, en general, amb bones cares, ja que saben generar optimisme davant de circumstàncies complicades.

Compartir l'article

stats