Històries de gener

Tres infants creuen el carrer fent saltirons i, un cop a l’altra vorera, s’empaiten, s’avancen, es tiben de les motxilles per veure qui passa el primer. Riuen i continuen saltant fins arribar a la porta de l’escola, aliens a tot el que ha succeït al seu voltant durant el camí. No han vist el cotxe que ha frenat sobtadament perquè els nois han travessat sense mirar i lluny de l’únic pas de vianants, no s’han adonat del pare que ha tibat de la caputxa de la seva filla amb un acte reflex –el que ens diu què ens importa i què no– per evitar que també creués el carrer darrere d’ells, ni tampoc s’han fixat en l’home gran i lent que avançava fent esforços per no caure daltabaix d’on fos que estigués. Els infants són els únics que corren per pura felicitat. No ho fan per esport, ni per superar les pròpies limitacions físiques, ni per demostrar res a ningú. Ho fan perquè es diverteixen.

Em diu un amic que els primers dies després de festes són els pitjors de tot l’any. Són una ressaca, una caiguda brusca del cel a la terra. I és que tornar no sempre és el verb que necessitem practicar. La mandra entela els matins de cel emblanquinat, desapareixen les coloraines del carrer i les decoracions, com si pertanyessin a una funció teatral, es desen en capses a les lleixes més amagades i allà es queden amb el pes dels records viscuts. I ara que s’apaguen els llums, encenc una espelma que guardava esperant un moment de celebració i la pitjor setmana de l’any m’ha semblat que es mereixia aquest tribut. I mentre es desfà la cera, les ombres es fonen i es confonen a la paret. Això també és real, tan real com la queixa que sento d’una adolescent, que diu que no li interessen les notícies perquè sempre són dolentes, que només tracten de política, d’economia, de guerra, de crisi climàtica. L’he sentida el mateix dia que ha tingut lloc l’estrena de la nova cançó de la Shakira, la que ja promet Clara-ment ser una de les cançons més polèmiques de l’any, que s’ha fet públic que Suècia ha trobat el dipòsit de terres rares més grans d’Europa, que són metalls indispensables per fabricar bateries de cotxes elèctrics i híbrids, i telèfons mòbils i que serà clau per a l’autonomia energètica del continent, i que la coreògrafa Coco Comín assegura que la dansa i la música actuals han perdut elegància, que els balls són sincopats, violents, gairebé d’autoagressió física, que no expliquen històries, que tot és abrupte, que no tenen un principi ni un final.

El gener és el mes del blanc, dels camps gebrats, de les muntanyes nevades, de l’inici, dels propòsits; el primer de totes les històries que vindran.

Subscriu-te per seguir llegint