Un collar d’espines

Des de quan l’amor (i el desamor) té a veure amb el bon gust o l’elegància –atributs, a més, tan subjectius? Estar enamorat és viure al fang, quan un és incapaç de desprendre’s d’aquella persona que ho ocupa absolutament tot. Ulls oberts, ulls tancats, sempre hi és. I, quan arriba el desamor, el maleït fang no se’n va fàcilment i sempre en queda alguna resta incrustada que et fa malviure. No hi ha res exquisit en l’amor i en la passió; tot és barroc i opulent, i la caiguda, més estrepitosa encara.

El que ve a continuació no és una defensa de la nova cançó de Shakira, sinó un comentari contra les crítiques. El despit i la venjança es canten, s’escriuen, es pinten i s’escenifiquen des dels temps de la més primària de les expressions artístiques. Bàsicament perquè l’amor (i el desamor, la tristesa, la ràbia, la melancolia…) ho és tot, la vida, l’antítesi de la indiferència, que és estar mort en vida. ¿I quants artistes hi ha hagut, hi ha i hi haurà que no s’expressin en clau autobiogràfica? Després hi ha el morbo de l’espectador. Avui estem tots com al pati de l’escola quan es coneixia una traïció amorosa: en grupet i posant-nos les botes. Condició humana.

Una altra dona, d’un altre temps i amb una altra art, Frida Kahlo, va dedicar la part més extensa de la seva obra a parlar d’ella mateixa. Dels seus dolors i angoixes, tant físics com emocionals. Autoretrat amb collar d’espines és, potser, l’obra que més ve al cas. 1940, acabada de divorciar de Diego Rivera, es pinta ella mateixa de cara amb un aclaparador collar d’espines que s’enfonsa a la seva pell i del qual penja un colibrí mort, en mostra del patiment i la humiliació que sentia pels enganys de Diego. Desamor?, despit?, venjança? És un quadre que a mi em sembla preciós; a més, té tocs populars, com els colors vius de la vegetació al fons del retrat, i una mirada en ella que també destil·la força i resistència. Shakira no fa res tan diferent en el que segurament serà un gran èxit a la pista de ball. Es venja públicament, sí, amb ràbia, sí, i així expressa també un dolor profund. Com Frida. Com tants més. Encara que sigui infinitament més bonica la melancolia.

Subscriu-te per seguir llegint