Víctimes d’un crim organitzat

El mes de març de l’any passat publicava la columna «Llàgrimes paral·leles», una d’aquelles que s’escriuen amb el cor més que amb el cap, relatant l’experiència personal de viure de prop conflictes que ja hem normalitzat i deshumanitzat, arran de les emocions compartides amb un company de feina afganès que té la família al seu país sota l’opressió del règim talibà, i una companya ucraïnesa amb el fill a Donetsk. La distància no és un impediment per veure les llàgrimes d’aquestes persones amb els mateixos ulls, ni compartir la desolació que pateixen uns rostres cansats per l’esgotament d’esperar un missatge que els confirmi que la història de supervivència tan fràgil com imprevisible dels éssers estimats encara no s’ha apagat.

No ha passat ni un any i a ell fa pocs dies li comunicaven la mort de la mare, per la manca de medicaments bàsics que nosaltres tenim a l’abast, en un país on el fanatisme ha trinxat l’accés a la sanitat; i aquesta mateixa setmana, ella rebia la notícia que el seu fill era un altre nom a la llista de víctimes d’un conflicte a molt pocs quilòmetres de la privilegiada Unió Europea.

Els asseguro que no hi ha res més colpidor que abraçar l’angoixa, els crits i les llàgrimes d’aquestes persones que pateixen una mort encara més cruel si cal, la de continuar vivint sense creure en la humanitat, sense cap esperança en una societat que encara no assimila, després de segles de comportaments salvatges, que la pau no és una fita que s’assoleix amb la força i segueix justificant la brutalitat, la inutilitat i l’estupidesa irracional, d’unes guerres que atrauen el pitjor dels éssers humans sense principis ni moral.

Entretant continuem en la nostra zona de confort, aliens al dolor que no té bandera, color o ideologia, pensant que tot plegat ens queda lluny i consumim la desgràcia aliena com si es tractés d’una sèrie de Netflix; escoltant els discursos de testes coronades, colls encorbatats o pits plens de medalles, que demanen un augment de la despesa militar en detriment dels recursos per a l’educació o la sanitat pública, sense que reaccionem. Què ha de passar perquè la societat entengui que la guerra no la fan les persones? La fan els governs, els fanatismes i els interessos econòmics, però, sobretot, tota la fan i la patrocinen aquelles i aquells que les seves mares o els seus fills mai no hi moriran perquè seran ben lluny; són els responsables d’un crim organitzat que haurien de ser jutjats com a criminals. Ara ja poden tancar el diari i continuar escoltant-los, si en són capaços, sense vomitar, però vivint cada dia més sols i amb més por; algú va dir que la primera víctima de la guerra és la veritat, i la veritat és que tard o d’hora ens adonarem que les primeres víctimes podem ser nosaltres.

Subscriu-te per seguir llegint