Quiosc Regió7

Regió7

Josep Camprubí

EL CROQUIS

Josep Camprubí

El procés no s’ha acabat

L’esdeveniment polític de la setmana ha estat sens dubte la trobada a Barcelona dels màxims representants del govern espanyol i francès, Pedro Sánchez i Emmanuel Macron, amb el rerefons de voler demostrar per part del president espanyol, que l’independentisme català ja està neutralitzat i que s’ha acabat la seva capacitat de mobilització. Com és ben lògic, en una protesta convocada a les 9 del matí en un dia feiner de ple hivern, no s’hi podien esperar grans multituds. I les xifres d’assistents –tant les que provenien de la Guàrdia Urbana de Barcelona, com les dels organitzadors de la protesta– han estat realment petites, comparades amb les d’altres manifestacions independentistes. Com era d’esperar això ha fet que determinats mitjans de comunicació, sobretot de fora de Catalunya, comentessin que era evident que l’independentisme català havia entrat en fase de dissolució, seguint la línia d’allò que ha anat repetint el president del govern espanyol les darreres setmanes: que el problema s’estava acabant gràcies a l’encertada gestió que el PSOE havia aconseguit de fer-ne. Una afirmació sense cap fonament, però que en un any electoral com el 2023 s’anirà repetint moltes vegades.

Des de Catalunya, però, sabem que la realitat és ben diferent. I encara ho seria més si la unitat independentista fos més àmplia i consolidada. No es tracta pas d’aconseguir que tots els partits polítics del país plantegin i defensin exactament el mateix. Les diferències hi han de ser, ja que per això són partits diferents, però en l’àmbit específic de la independència –objectiu final, estratègia per arribar-hi, projecció internacional, etc...– la unitat d’acció entre partits, entitats i organitzacions de caràcter independentista hauria de ser absoluta. El trencament de la unitat i les acusacions mútues perjudiquen i entrebanquen notablement la possibilitat d’aconseguir l’objectiu principal. I desprestigien l’independentisme mentre omplen de satisfacció els seus contraris. Es va veure de seguida amb la immediatesa i amplitud amb què molts mitjans de comunicació de Madrid van informar de l’escridassada que es va fer en un determinat moment a Oriol Junqueras durant la concentració contra la cimera hispanofrancesa. El motiu de la concentració no interessava gaire, però destacar la divisió de l’independentisme català, sí.

Per més que Pedro Sánchez insisteixi a dir que el procés independentista s’ha acabat, segurament ni ell mateix s’ho creu. I suposant que s’ho cregui, no trigarà a adonar-se del seu error. Però hi alguna cosa que també és ben clara: quan se n’adoni o pugui comprovar que l’independentisme segueix ben viu i ben mobilitzat, no ho voldrà reconèixer de cap manera. I no sembla pas possible que ni ell ni els seus successors ho facin. Els precedents i la història pesen molt. Però els que pensen que la unitat d’Espanya és el valor més absolut de l’univers s’hauran d’acostumar a seguir tenint la pedra a la sabata de l’independentisme català, basc i gallec. I si aquests independentismes treballen bé i si arribaven a col·laborar entre ells, l’estructura unitària de l’estat espanyol no serà fàcil de mantenir, sobretot si en l’àmbit europeu predominaven les formes democràtiques d’organització política. El procés, doncs, evidentment no s’ha acabat. Ni s’acabarà mentre els que el defensem no haguem aconseguit l’objectiu.

Compartir l'article

stats