Sí que ve d’aquí

Afinals dels anys 90, en un debat sobre el futur de Manresa, algú va preguntar si la constatació de l’escalfament del planeta (tot just es començava a parlar de l’efecte hivernacle) provocat per l’emissió de CO2 no obligava a repensar de model de mobilitat. La resposta, més o menys, fou que sí, que per descomptat, però que mentrestant... calia donar resposta als problemes del model vigent; i això passava per continuar gastant diners en carreteres, rotondes i aparcaments.

Han passat 25 anys. Aquella amenaça és ara ja una realitat. Els desequilibris mediambientals s’acceleren i les conseqüències són cada cop més evidents i preocupants. La dependència dels hidrocarburs ens surt caríssima i l’alternativa elèctrica no és viable sense una reducció dràstica del nombre de vehicles. Però virar el transatlàntic no és senzill. Un segle de dependència del petroli i de veneració de l’automòbil no s’interrompen d’un dia per l’altre. Pensar en la propera generació, i no en les factures del mes que ve o en les properes eleccions, no és tan fàcil.

La distància entre el discurs (el bla-bla-bla) i la realitat s’eixampla. Excepte l’extrema dreta, de paraula tots som Greta Thunberg i assegurem, amb posat seriós, que combatre l’emergència climàtica és una prioritat absoluta, que cal disminuir la dependència dels combustibles fòssils, que protegirem els espais naturals com si ens hi anés la vida (perquè ens hi va la vida) i que defensarem amb ungles i dents l’agricultura.

Però a l’hora de la veritat, la immediatesa ens perd. Tant a nivell personal, a l’hora de prendre petites decisions quotidianes, com a nivell col·lectiu, és a dir polític. Així, quan s’acaben les concessions privades d’autopistes, s’opta per fer-les gratuïtes, en lloc d’aprofitar els peatges per penalitzar l’ús de vehicles contaminants i desviar recursos cap a les alternatives que ens calen; i quan s’apugen els carburants, es decideix subvencionar les gasolineres i regalar bitllets de tren sense millorar el servei. Canviar de model vol dir resistir-se a la inèrcia, prendre decisions diferents i concretar-les sobre el terreny evitant el fals pragmatisme i el relativisme.

Al capdavall, ni l’aire que respirem ni la biodiversitat del planeta es veuran molt profundament alterats per la pèrdua d’espais naturals i per l’augment del trànsit que provocaria la construcció del famós tram de la B-40, o el desdoblament de la C-16 Nord o de la C-55 Sud. Un raonament semblant es podria fer amb l’ampliació de l’aeroport o amb la construcció del complex turístic al camp de Tarragona. Tal com està tot, tampoc vindrà d’aquí, oi? Doncs sí. Perquè són precisament centenars, si no milers, de petits macroprojectes com aquests arreu del món els que fan més i més grossa la pilota del creixement impossible i del desastre ecològic que ha passat d’hipòtesi a realitat.

Subscriu-te per seguir llegint