Un eco des de Waterloo

De vegades, la casualitat agrupa fets inconnexos que formulen rimes inesperades. Quan això passa, sembla que es formi en l’aire una brisa de premonició. I a mi m’agrada notar-ne la carícia, com una pessigolla. Diumenge va morir Tom Verlaine, líder de Television, una banda que va tenir una enorme influència en els moments seminals del punk, primer, i de la new wave, després. «Marquee Moon», del 1977, va ser un disc poc venut però tan copiat i aplaudit com els que aquell mateix any van publicar els Sex Pistols i Talking Heads. Dissolt Television, entre 1979 i 1982 va publicar tres discos extraordinaris. En el tercer, «Words from the front», hi ha un tema que m’ha vingut al cap com un huracà en veure Carles Puigdemont davant les càmeres donant la seva interpretació de la decisió del Tribunal de Luxemburg sobre les euroordres del jutge Llarena, l’home que ha convertit la cacera del president exiliat en una missió personal, inquisitorial i, segurament, obsessiva. El tema es titula «Postcard from Waterloo», i un fragment de la lletra diu: «I em demanes si necessito un escut/ El que necessito és un camp obert/I recordo el consell d’un actor/Em va dir que res no passa fins que no passa dues vegades». Per a Puigdemont, a Waterloo, tot és sempre tornar a començar.

Subscriu-te per seguir llegint