Hitler i Llucifer

L’any 1978 una banda de punk fosc de Manchester decideix posar-se de nom Joy Division, en referència a les unitats d’esclaves sexuals als camps de concentració nazis, no perquè fossin fatxes –al contrari- sinó per fer evident que el nazisme i tots els seus referents havia transcendit el seu significat precís per convertir-se en un fetitxe, en l’evocació estereotipada del mal. Quatre anys més tard, quan no havien passat ni 40 anys de la fi de la guerra i amb la gran majoria de testimonis encara vius, la BBC1 -la televisió pública britànica- comença a emetre Allo Allo, aquella magnífica sèrie on se’n cardaven de la wehrmacht, de la resistència, dels aviadors britànics, dels gendarmes col·laboracionistes i de les SS. De la única qüestió que, sàviament, no s’atreviren a fer mofa és de la deportació i extermini de persones jueves i d’altres condicions.

Els darrers cinquanta anys els nazis, l’esvàstica i l’Adolf Hitler s’han convertir en material habitual de pel·lícules, còmics, revistes, novel·les, mems i programes d’humor; en un procés semblant al que van patir l’infern, Satanàs, Llucifer i els dimonis amb banyes i cua, convertits en entranyables personatges dels pastorets (atxim!) després de segles de terroritzar literalment milions de creients. Però que el Maligne ja no faci por, o en faci molt poca, té segurament poques conseqüències a novell polític. Que el feixisme i el nazisme s’hagin convertit en una caricatura o en un objecte llancívol ja és més preocupant, perquè no es tracta de cap fantasia més o menys ben intencionada sinó d’uns fets històrics d’extrema gravetat que no tenim cap garantia que no es tornin a repetir.

La banalització del feixisme i el nazisme és ja un fet inevitable, més encara en la societat de l’espectacle permanent i la competició per veure la diu més grossa. Emprenyar-se per una broma o per una referència barroera en un discurs o entrevista pot tenir tot el sentit però serveix de ben poc. Amb aquest panorama, l’antifeixisme farà bé d’evitar les polèmiques sobre qüestions més formals i simbòliques i anar al debat de les idees. Més que discutir sobre si es pot utilitzar o no una creu gammada en un programa d’humor, caldria centrar-se en defensar amb contundència i radicalitat els valors oposats al feixisme: la igualtat de tots els éssers humans, la llibertat també per a tothom i la justícia social que ha de fer possible l’exercici d’aquesta llibertat.

Per sort, comptem amb un text i un concepte molt potents que, malgrat haver patit també un cert procés de sacralització i fossilització, mantenen encara plena vigència i segueix sent el gran manifest antifeixista que va ser en el moment de la seva proclamació enguany farà 75 anys. Em refereixo, evidentment, a la Declaració Universal dels Drets Humans.

Subscriu-te per seguir llegint