La vida dels altres

Das Leben der Anderen és una pel·lícula alemanya del l’any 2006 que explica com el ministeri per a la Seguretat de l’Estat (Stasi) de la República Democràtica Alemanya (la de l’est, la socialista) espiava molts dels seus propis ciutadans i ciutadanes. Ho feia de forma sistemàtica i preventiva, sense indici de delicte, sense ordre judicial i sense donar explicacions. La pel·lícula fa una mica de trampes, perquè ens ensenya un Berlín est forçadament trist i gris, com si als països de l’altra banda del teló d’acer estigués prohibit riure i no hi sortís mai el sol. Però el missatge és clar i contundent: no és tolerable que l’Estat ens espiï, que escolti o enregistri la nostra vida privada, que vulneri el nostre dret a la intimitat i a la confidencialitat de les converses o comunicacions personals. De fet, són drets recollits a la Convenció europea dels drets humans, a la Carta de drets fonamentals de la UE o a la mateixa Constitució espanyola. Drets que només es podrien suspendre en casos absolutament excepcionals, davant un indici molt clar i imminent de delicte greu, i amb totes les garanties legals i judicials.

Als anys 80 els mitjans per espiar eren bàsicament el micròfon, la cinta magnetoscòpica i la paciència. Al món digital i mobilitzat (de telèfon mòbil) de la tercera dècada del segle XXI la capacitat per interceptar comunicacions i emmagatzemar informació s’ha multiplicat per mil. Mai, des que les persones vam deixar de viure en ramat, la barrera que separa la nostra vida privada de la pública havia estat tan vulnerable. I l’únic que sabem del cert és que la tecnologia que permet conèixer (a qui tingui els diners per pagar-ho) què diem als nostres amics i coneguts, a les reunions de feina o de qualsevol entitat, organització o partit polític continuarà fent-se cada vegada més potent i sofisticada. I en paral·lel a la tecnologia de l’espionatge avança també la del deep fake, la que serveix per suplantar identitats, per imitar veus, per modificar imatges, estàtiques o en moviment, per inserir o alterar missatges, documents o correus electrònics. Construir casos i proves falses serà, malauradament, cada cop més senzill i a l’abast de més gent.

En aquestes circumstàncies, els governs democràtics s’han de conjurar en defensa del dret a la privacitat i al secret de les comunicacions, sense el qual conceptes com democràcia o llibertat perden el seu sentit. Per això és tan greu que l’estat espanyol justifiqui i normalitzi escàndols com Pegasus, com l’atac informàtic a la Generalitat (i a les nostres dades) l’any 2014, com les infiltracions policials en entitats socials i en la vida de les persones que en formen part o –i això és el què fa més por de tot– tots els altres casos d’espionatge i intrusió en la vida privada de les persones que encara no hem descobert i que potser no descobrirem mai.

Subscriu-te per seguir llegint