Tito Zelenski

Ara fa un any menys un dia, el segon dia de la guerra, vaig escriure que, malgrat tots els pronòstics, s’havia de considerar la possibilitat, ben provable, que la invasió d’Ucraïna derivés en un Ucranistan, una versió europea dels fracassos russos a Afganistan. Segurament, els auguris de passeig militar eren fruit del que va passar el 2014, quan Putin es va cruspir Crimea sense disparar un tret. Però precisament perquè hi havia hagut un 2014, el 2021 tot era diferent: Ucraïna era un estat en guerra, no un país indefens de gent estovada per dècades de confort i de pau. Ucraïna havia desenvolupat la força moral per plantejar-li un pols al gegant exsoviètic, i tenia un líder, Zelenski, disposat a posar-hi la cara. En realitat, hi havia un precedent. Stalin, el tsar postimperial on Putin vol emmirallar-se, va intentar situar la Iugoslàvia de Tito sota la seva òrbita, i malgrat l’enorme poder que podia projectar sobre un nou règim comunista en un país pobre i devastat, Tito es va negar. I se’n va sortir. Stalin va intentar assassinar-lo repetides vegades, inútilment. Quan va morir, a la seva caixa forta del Kremlin es va trobar una carta que li havia enviat Tito que deia: "si no pares d’enviar-me assassins jo n’enviaré un a Moscou de molt ràpid i no caldrà que n’enviï cap més". Tito era un fatxenda de mil dimonis. Zelenski se n’està tornant. De vegades, és l’única manera.

Subscriu-te per seguir llegint