A camp obert

La noia seu a les escales de la sala plena, cargola les cames com si tingués els fèmurs flexibles, i amb el seu posat corporal lluita contra un dolor invisible, com si hagués acabat de descobrir que el temps passa volant. No la conec de res i estic convençuda que tenim alguna cosa en comú. Potser també se li han assecat les plantes del terrat i avui al vespre, quan fosquegi i senti l’arpegi de les gotes d’aigua a la barana del balcó anunciant que arriba pluja, sortirà de casa a buscar-la. No és la mateixa foscor la del carrer que la de l’habitació amb el llum apagat. No és la mateixa aigua la de la pluja fina que cau a camp obert que la de la dutxa que entela les parets enrajolades.

Com pots explicar a algú una sensació que no ha experimentat mai. El mal que fa que se’t trenqui un braç o el dit gros de la mà mentre saltes el poltre perquè t’hi obliguen. Les persones que han patit dolor intens de queixal asseguren que és insuportable. Els còlics nefrítics també formen part de la llista dels pitjors mals, així com alguns de més petits que mortifiquen com si fossin enormes. Els repelons, les mossegades al llavi, els cops de porta que fan tremolar els vidres després d’una enrabiada. Fa temps em van dir que s’ha d’haver patit, no cal molt però sí una mica, per veure més enllà de les coses i adonar-te que la bola de neu que creix i es fa gran a mesura que rodola per la carena no és només aigua gelada, sinó una tirallonga d’anys posats en fila que s’enrotllen sobre si mateixos i que augmenten amb cada nova volta de vida. Si no has perdut algú que estimes no ets capaç de prendre consciència de la fondària del pou. I quan comparteixes el buit, sempre hi ha algú altre que té un esvoranc més gran, i el teu s’enxiqueix forçosament per fer-hi lloc. Com més caminem, més forats se’ns fan i riem més alt perquè qui riu els seus mals espanta. I quan rius fort no se sent res més que l’espetec de la riallada. Hi ha taps per a tots els forats, això és ben cert. Sempre pots agafar-ne un de suro i amb un ganivet esmolat rebaixar-li el gruix fins a fer-lo de la mida desitjada, posar-lo al lloc adequat perquè no passi res, que ni en surti el gas ni hi circuli corrent d’aire.

Ric imaginant-me que estem envoltats de cossos com coladors, perforats com el formatge emmental, i que dissimulem amb encert sota roba de colors. Evitem que el vent s’hi escoli i es barregi amb el fum de les cigarretes, les flaires de menjar i les primeres notes esgarrapades per l’infant que aprèn a tocar la guitarra elèctrica per imitar l’Angus Young i l’inici de Thunderstruck, dels llegendaris AC/DC.

Subscriu-te per seguir llegint