Tolstoi a la trituradora

A la barberia de la plaça Major de Manresa, on em tallaven els cabells quan era petit, hi havia una lleixa plena de revistes per entretenir l’espera, i entre elles, quadernets del que ara s’anomenen novel·les gràfiques i llavors eren tebeos d’El Capitán Trueno, El Jabato i la sèrie Hazañas bélicas. Aquests eren els meus preferits, i quan vaig poder, em vaig aficionar a una botigueta del carrer Cirera on per pocs diners en comprava d’usats i canviava els que ja havia llegit. En aquell temps ningú no veia res de dolent en el consum infantil d’entreteniment bel·licista. Va ser més tard quan vaig adonar-me d’un detall significatiu sobre l’assignació dels rols en les trames. Com en tot relat lleuger que busqui un consum majoritari, les històries adoptaven el punt de vista d’uns protagonistes que s’enfrontaven a uns antagonistes; els primers eren els bons i els altres, els dolents. El detall era que en les accions situades al front occidental de la Segona Guerra Mundial els bons eren els vencedors americans i els dolents eren els alemanys, mentre que en el front oriental de la mateixa guerra els alemanys passaven a ser els bons i als russos se’ls assignava el paper de dolents. De manera que els soldats de la Wehrmacht eren els herois o els malvats, segons amb qui s’enfrontessin. Estem parlant dels anys cinquanta i seixanta, quan el franquisme exercia d’aliat de Washington i oblidava a marxes forçades la seva simpatia pel nazisme, mentre que els comunistes soviètics eren els enemics absoluts d’Espanya i d’Occident segons la propaganda oficial. No vaig trigar a saber que l’Exèrcit Roig havia tingut un paper crucial en la derrota de Hitler, fet que el convertia en actor positiu, però que tenia al darrere la negativitat intrínseca de l’estalinisme. Aquelles anades i tornades d’un etiquetatge esquemàtic m’han vingut al cap en llegir les notícies sobre l’eliminació dels llibres en llengua russa a Ucraïna. Tolstoi i Dostoievski inclosos. En el dolor de la guerra, als enemics no se’ls permet tenir res de bo.

Subscriu-te per seguir llegint