Adeu, Iván

Diumenge et van enterrar a Sallent i m’hauria agradat ser-hi. No et coneixia però hauria volgut fer això que és tan habitual en aquestes comarques: anar a l’enterrament simplement per donar suport a la família, per dir que ens importes.

El millor és que aquest funeral hagi estat íntim. Les barbaritats que estem sentint des de fa una setmana són terribles. Tot i que des de dimecres sabem que vas demanar que no et tractessin en femení i que et diguessin Iván, la teva voluntat ha estat menyspreada amb excuses diverses.

També s’han dit coses boniques, com el teu avi, quan explicava que entre tu i la Leila teníeu un sol cor. Desitgem el millor per a ella i, a la vegada, entenc que ens vulgueu enviar a la merda.

Les culpes del que ha passat estan molt repartides, però a mi només m’agradaria demanar-te disculpes per les que em toquen més de prop. Em fa vergonya com a periodista veure com parlen públicament de tu sense respectar els teus desitjos, sense tenir en compte si ets un noi trans, una persona no binària o en transició. Simplement t’imposen els seus prejudicis. Si et consola, que una ministra també demanés respecte tampoc no ha estat suficient.

Sabem que a casa nostra el risc de suïcidi es multiplica per vuit en adolescents trans. El racisme encara ho agreuja. A més, en moltíssims països això passa sense que les estadístiques ho recopilin, simplement perquè hi ha moltes persones trans que no poden sortir de casa sense arriscar la vida.

És frustrant veure que, mentre es diu que tot això canviarà, estem fent tard. Massa tard.

Subscriu-te per seguir llegint