Qui diu Sallent diu....

Primer de tot i abans que res: Ni sóc de Sallent, ni conec els germans de qui tothom parla ni tinc cap tipus d’informació directa del cas. No és d’això del què vull parlar sinó de com s’està enfocant tot i de la facilitat amb la que es fan afirmacions gratuïtes que no ajuden gens i que poden fer molt de mal.

Cada un de nosaltres té la seva vida i és una vida privada, de cada un. I cada vida mereix respecte. Dic això perquè aquests dies hem sentit amb molta facilitat com es parlava de la identitat de gènere d’un dels menors, com s’explicava si el pare havia fet el dinar, si tenien una situació de vulnerabilitat, si tenien suport psicològic..... I de tot això ningú de nosaltres n’ha de fer res, perquè tot això és seu i només seu.

Les vides són polièdriques i amb molta facilitat s’ha posat el focus en un aspecte i s’ha sobredimensionat fins a un punt gairebé vergonyant amb experts, testimonis.... En poques hores, s’ha trobat un altre focus i s’ha repetit el mateix. En aquesta espiral s’ha jutjat l’entorn, tots i cada un dels seus entorns: família, institut, serveis socials. Perquè necessitem un culpable, necessitem que algú sigui responsable del cas perquè és massa gros per pair-ho.

I amb aquest circ d’opinadors i de mitjans, segons la meva manera de veure-ho, s’ha augmentat el patiment. Perquè tothom qui els coneixia pateix, perquè totes i cada una de les persones que han estat amb al seu costat deu sentir-se emocionalment responsable. I també totes i cada una de les institucions que hi ha treballat.

Des d’educació, que és el què jo conec, puc dir que hi ha protocols però també que al marge dels protocols es cuiden els alumnes, s’escolten, s’ajuden. Els recursos són els que són (escassos com a mínim), però els professionals no deixem ningú a la seva sort. I puc dir també que hi ha coordinació entre els serveis i voluntat per a fer les coses ben fetes malgrat, com és evident, no s’arriba a tot.

Cal analitzar què ha passat sense prejudicis i a fons. Cal que treballem perquè no torni a passar sabent que mai arribarem a una seguretat del cent per cent. Però abans d’opinar i culpabilitzar des de fora, crec que hem de respectar aquells qui pateixen en aquest moment la pèrdua i ser al seu costat.

Subscriu-te per seguir llegint