Videopatètics

Sòcrates no escrivia sinó que conversava; els seus diàlegs ens arribat en la transcripció de Plató. Aristòtil no fotocopiava apunts perquè en aquell temps no hi havia fotocopiadores ni copisteries; impartia xerrades amb col·loqui, i només després recollia una part del seu pensament en els textos que ens han arribat. Es creu que la Ilíada va ser un relat oral transmès per poetes ambulants abans de ser fixat en negre sobre blanc. Fins la generalització de la impremta la principal forma de divulgar coneixements era la paraula dita, i encara després, durant segles, els sermons dels clergues van tenir més impacte que els articles dels diaris. L’alfabetització massiva, només en una part del món, va alterar l’esquema, però el domini de la paraula llegida va durar algunes dècades, ja que llavors es va inventar la ràdio. Si els pamflets van animar revolucions, la consigna radiada va ser un gran instrument de propaganda de Hitler per conduir les masses. I la televisió va intensificar la penetració de la oralitat. No és res antinatural, més aviat al contrari: recordo com aprenia més fàcilment les lliçons ben explicades pel professor que les ben exposades en el llibre de text, i quan les dues bondats coincidien era oli en un llum. Encara avui els estudiants valoren més l’ensenyament presencial, amb contacte directe amb el docent, que el telemàtic, però fora de classe prefereixen els continguts en format vídeo abans que els impresos per descobrir o aclarir conceptes, segons un estudi de la UOC. El problema és que els continguts en vídeo els arriben sobretot pels dispositius mòbils, i aquests, per la seva naturalesa, generen una pèrdua de la capacitat d’atenció que ha estat detectada pels estudiosos. Els meus bons professors d’institut parlaven una hora seguida i no em distreia, però la generació de la inconstància frenètica es neguiteja al cap de cinc minuts perquè s’avorreix sense un estímul continuat. Atenció minvant i hiperactivitat digital: això és un trastorn, oi?

Subscriu-te per seguir llegint