Un record del Guimerà lleig

Manresa és una ciutat que té força coses especials, per bé i per mal. Una façana monumental de les més potents de Catalunya, però també un dels barris antics més deteriorats i malaguanyats del país; una església de mida catedralícia que es diu la Seu però que no és catedral; un llac que no és un llac, una Rambla que es diu Passeig i un carrer principal del rovell comercial urbanitzat com un polígon dels setantes. Efectivament, la meitat del carrer Guimerà que no va ser mig reformada pel govern tripartit ha esdevingut una singularitat molt especial. Costaria molt trobar una altra ciutat europea de més de cinquanta mil habitants que encara no hagi convertit el carrer del Zara en un espai per a vianants urbanitzat decentment; costaria molt trobar en els guimerans europeus aquestes voreres reventades, aquests panots, aquests escorcells desfets, aquests arbres agònics, aquest trànsit, aquests fanals de polígon, aquesta expressió d’impotència de tota una classe dirigent. Fa deu anys feia pena; ara ja és una declaració d’estat d’excepció. Quan, per fi, esdevingui un guimerà europeu normal, caldria posar-hi una placa que digui: «Fins aquí va arribar, el 2024, la Manresa lletja que es lamentava de ser lletja però ja s’hi havia acostumat».

Subscriu-te per seguir llegint