La desventura de la maternitat

La meva mare, així que els fills anàvem naixent, mentre ens tenia en braços a punt d’alletar-nos, tenia la tètrica sensació de pensar que la miraven dos ulls més que la jutjarien. I això ho acompanyava amb una pessimista dita sobre la maternitat: «Una malaltia de nou mesos i una convalescència de tota la vida».

Tot i aquest mal passar, fins a arribar a la pròpia maternitat, vaig ser capaç de gaudir el meu fill i la meva filla ―–com haurien dit ells de petits–, fins a l’infinit del cel.

No em puc imaginar cap altra plenitud tan sadolla com ser mare. Res de prodigiós s’hi apropa ni de lluny. Cap viatge espectacular, cap llibre fantàstic, cap obra de teatre extraordinària, cap pel·lícula excepcional... no poden fer assaborir tan esplèndida magnificència.

Després dels dolors de donar a llum... acaronar, besar, abraçar, alimentar... el nadó deslliurat, no hi ha cap paraula prou completa que pugui descriure-la sense oblidar alguna emoció.

I mentre són petits o viuen al redòs maternal, l’esgotament, la sensació de culpabilitat, d’inseguretat, d’impotència... són durs però lleugers perquè som incapaces d’endevinar allò que estar per venir.

I quan arriben les seves pròpies mancances, llavors comença el patir més intens. I la felicitat de la infantesa comença a desdibuixar-se. Quan les pròpies mancances es van canviant per les d’ells, una certa felicitat esdevé desventura. És un patir que rosega.

I quan els fills marxen i la casa es buida –sense poder abraçar-los o donar-los la mà per ajudar-los a un menys dolorós mal passar–, no en queda d’altra que rebuscar ―per tornar a esgarrapar certa felicitat―, allò que s’havia mig deixat de banda perquè no feia falta per viure a gust. I començar a viatjar més còmodament, llegir amb tranquil·litat, anar al teatre sense haver de quadrar vides, anar al cinema espontàniament... I tot es queda petit al costat d’abraçar-los o donar-los la mà. I les nits blanques tornen a ser llargues i esgotadores, pensant en les tristeses d’ells perquè han crescut més que ells. I són més contundents.

A més, quan la vellesa comença a fer por i les seves contundències imposen altres prioritats, la seva absència afegeix a la desventura un xic d’angoixa. Perquè després de viure tants anys amb la seva vida com a objectiu, no en queda altra que tornar a posar-hi la pròpia, ni que sigui per supervivència. I, a dies, fins i tot, pot fer tornar el sentiment de culpabilitat. Perquè ja no has d’alimentar-los sense gana, t’has d’alimentar. No els has d’ajudar a guarir sense voler sanar, has de tenir cura de tu mateixa. Ja no has de regalar-los el món sencer perquè has de descobrir on queda el teu...

Tanmateix, tot i que no hi ha res que ajudi més a passar que assaborir el gaudi de pensar en les seves alegries, cal esforçar-se molt per evitar emmalaltir amb les seves tristeses.

I és que la tètrica convalescència de la que ens parlava la meva mare de jove, amb el passar dels anys es pot quasi viure com una realitat.

Amb tot, en el proper article, parlarem de la placidesa de la no maternitat.

Subscriu-te per seguir llegint