Les ministres

Algunes imatges simples resumeixen realitats complexes. La imatge d’Irene Montero i Ione Belarra al Congrés dels Diputats, soles al banc del Govern mentre es debatia a ganivetades la reforma de la llei del només sí és sí, deia molt més que tot un article. Desoladorament abandonades per tota la resta de ministres, tant del seu propi partit com del PSOE, seien ben juntes al mig de la fila de butaques buides, rodejades per darrere per un núvol de diputats entre els quals hi havia pocs amics, molts adversaris i unes quantes dotzenes d’enemics que les voldrien mortes no des d’aquesta legislatura, sinó des de la República; o no, des de la dictadura de Primo; o no, des de la Restauració; o no, des de la Inquisició. Allà estaven, dues figures simètriques mirant cap a l’estrada, dues dones joves, menudes, pell blanca, cabell fosc, llavis vermells, expressió reconcentrada, celles tenses, la barbeta al puny, totes dues amb bruses idènticament obertes en punxa, l’una blanca, l’altra negra, i just al darrere dues senyorones del PP, rosses tenyides estarrufades amb molta laca. Irene Thelma & Ione Louise soles contra el món. Potser intransigents, potser equivocades, però no més que molts altres que lluiten per pitjors causes. Tan soles, tan fràgils, tan fortes, digues-me ingenu, em van semblar dues heroïnes.

Subscriu-te per seguir llegint