Energia

L’energia ho mou tot. No cal ser expert en física per saber i comprovar que la força que ens empeny, sigui biològica o no, és indispensable per a la vida. L’ús per part de l’espècie humana de les diferents fonts energètiques que té al seu abast ha estat constant al llarg de la història: des de la força purament animal a les més sofisticades de l’actualitat com la nuclear o la fotovoltaica, passant per la hidràulica i l’eòlica. Tradicionalment, i encara en alguns punts de la terra és així, hom utilitzava les fonts d’energia que tenia a l’abast, però amb el desenvolupament dels mitjans de transport energètic de llarga distància, aquest panorama va quedar trastocat, tant per bé com per mal.

Efectivament, la capacitat d’obtenir, transportar i vendre energia, del tipus que sigui, va donar lloc a l’aparició de grans oligopolis que han acabat tenint un poder excessiu i hiperdimensionat sobre tothom. El primer i principal exemple va ser la producció de carbó i, seguidament, l’obtenció de l’«or negre», és a dir, el petroli. Als darrers anys, el creixement de la població mundial i la millora de la qualitat de vida en general, a banda de generar un gran negoci per als qui s’hi dediquen, ha comportat una explotació excessiva dels recursos naturals, que s’han anat esgotant, a banda d’una contaminació galopant que, en determinats indrets, és molt preocupant. I ara, que sembla que s’han trobat diverses possibilitats d’aconseguir energia, veiem com les grans empreses, recolzades pels governs d’arreu, volen continuar dominant la seva distribució i venda. En lloc de diversificar i recolzar iniciatives locals, se segueix amb el model centralitzat. Els que ja tenim una certa edat recordarem l’existència a Manresa de companyies elèctriques locals, com la popular «Anònima» i les que fabricaven «gas ciutat» a partir del carbó i els seus derivats. A poc a poc aquestes petites empreses locals van anar quedant absorbides per les grans. Ja se sap: el gran es menja el petit. Per tant, les energies «netes», que avui hauríem de desenvolupar amb força, com la fotovoltaica i l’eòlica, sembla que seguiran majoritàriament a les mans de multinacionals.

Però el pitjor de tot és que Catalunya va molt tard en aquest aspecte. Un zel excessiu a l’hora de tramitar els permisos, com també un ecologisme mal entès, d’aparador, ha anat posant peques a la implantació de noves centrals, especialment les eòliques per un tema estètic. És com si avui s’impedís la construcció de la basílica de la Seu perquè es troba dalt d’un puig, al costat d’una bonica vall fluvial i en trenca la visió que en podia tenir un avantpassat d’època ibèrica, per exemple. Per llogar-hi cadires! És clar que cal ser curós, però que això no sigui un fre que ens faci dependre energèticament de països veïns. Ramon Tremosa i Jaume Morron han publicat un llibre titulat «Energia sobirana. Com Catalunya pot ser autosuficient en energia renovable» d’editorial Pòrtic. En les seves pàgines ens ofereixen una anàlisi, un retrat de la realitat i del futur immediat. Demostren la urgència d’encarar amb rapidesa la descarbonització i la generació d’energia neta i renovable. Si no, passarem a dependre de l’exterior amb el cost econòmic que comporta i la impossibilitat de fer política pròpia i independent. Al mateix temps, aquests autors demostren que el nostre país, per la seva orografia, té una capacitat important de generar centrals hidroelèctriques reversibles de bombeig, que s’adapten molt bé a la demanda real, aprofitant la xarxa de pantans avui existents. Fa pocs dies es va proposar una iniciativa en aquesta línia a Cercs (Berguedà) i, sense entrar amb els detalls tècnics, el rebuig frontal de l’ecologisme local va ser fulminant. Per pensar-hi...

Subscriu-te per seguir llegint