BADANT

Adolescència

Pere Bonet Dalmau

Pere Bonet Dalmau

Què passa amb els adolescents, amb els nois i les noies que estan en aquesta etapa tan difícil de definir; ara està en boca de tothom parlar-ne. Intentaré no badar gaire i no ficar la pota.

Una etapa en què cadascú la inicia a l’edat que pot i, teòricament, s’acaba quan hi ha un procés de maduració que permet a la persona integrar-se de manera racional i productiva a la societat; una etapa en què cada persona està elaborant la seva identitat. En aquest procés hi intervenen molts factors, genètics, familiars, socials, educatius, econòmics, i m’aturo, ja que no acabaria. De fet, és l’etapa en què es construeix la socialització de cada persona; i aquesta acaba reconeixent el seu entorn social i cultural; això explica que quan veu el que veu, es rebel·li contra aquest entorn, per començar amb la família, rebel·lió que s’amplia cap a cercles més amplis del seu entorn. Una etapa en què posa les bases per construir una manera de ser i d’iniciar el seu projecte vital. En aquest camí la interacció entre l’individu, la seva família i la seva escola o institut són cabdals, de manera més secundària ho poden ser les interaccions amb grups socials, esportius o culturals: compte amb les activitats extraescolars o amb institucions socials.

Sense voler generalitzar una de les asseveracions més freqüents és que, abans de la pandèmia, els adolescents mostraven més situacions d’irritació i que passada la pandèmia, ens trobem amb uns adolescents més esgotats i deprimits. Suposo que la pandèmia no ha afectat el mateix als que tenien 12 anys que als de 16 anys. Uns iniciaven un camí i a uns altres els hi estronca.

Tenim dades de l’afectació concreta en el patiment i en la major freqüentació en els recursos de salut mental o en conductes que reflecteixen el patiment de les persones adolescents. Ara posats en situació de la magnitud de la tragèdia, em pregunto: si s’ha d’intervenir, com fer-ho, quan i a on? La resposta tampoc és universal, però hi ha consells que són de sentit comú.

Diversos estudis, dels que fora massa llarg enumerar, reforcen la necessitat d’estrènyer lligams entre el sistema educatiu i els recursos de salut mental. I sobretot conèixer els antecedents i les experiències viscudes pels infants. Aprofito per recordar, a qui correspongui, que les dades i informes dels CDIAP, centre de desenvolupament infantil a atenció precoç i que depenen d’Afers Socials i que atenen a infants entre 0 a 6 anys, no es bolquen al sistema de salut, el mateix passa amb les dades dels EAP, equips d’assessorament i orientació psicopedagògica del sistema educatiu; l’excepció es dona quan aquests equips fan un informe pels professionals de salut i aquest ho incorporen a la història clínica. No cal que el sistema de salut mental entri en l’educatiu, però sí que cal treballar conjuntament.

I les famílies? Doncs saber que els factors protectors més importants són: el suport dels pares i dormir 8 hores, almenys, cada dia. Algunes famílies fan tard. Ai las! Em falta espai per continuar.

Subscriu-te per seguir llegint