Elton Tamames

Desesperades per generar el flux de novetats que exigeix el manicomi digital, les noves estrelles musicals alimenten la seva vigència associant-se amb altres estrelles. La suma de noms genera un esdeveniment i l’esdeveniment alimenta la màquina insaciable de les xarxes socials. Molt sovint, la col·laboració que es busca és intergeneracional: el jove s’impregna del vernís vintage d’una llegenda i l’avi es dona una última alegria. El cas paradigmàtic és el de Dua Lipa fent duet amb Elton John. I a partir d’ara, tenim també la versió política del subgènere, que és el bolo esperpèntic que Ramón Tamames va oferir ahir al Congrés per donar notorietat a Vox. Els egos vells no poden resistir-se a un darrer aplaudiment, i Tamames, un ultranacionalista espanyol de manual, necessitava fer una rectificació biogràfica del seu passat comunista. Va iniciar el seu discurs -tediós, innecessari, buit, vacil·lant, lent, cansat- citant Dionisio Ridruejo i Miguel Sánchez Mazas, dos falangistes rabiosos, coautors del Cara al sol. El 1956 ells i Tamames van ser detinguts alhora, per raons oposades. Ahir, citava els temps en què eren adversaris per iniciar un xou al servei dels seus hereus postfranquistes. Sembla una paradoxa, però no: Tamames, el nacionalista, tancava un cercle històric i arribava per fi a casa.

Subscriu-te per seguir llegint