Quadre de comandament

Cada any aprofito l’arribada de la primavera per mirar enrere, recordar i repassar l’any anterior. Una retrospectiva que s’acostuma a fer a finals de l’anyada, però que jo prefereixo fer un cop han passat els mesos.

Sabem de sobres que les presses són males conselleres, però cada 31 de desembre estem tancant coses com si s’hagués d’acabar el món. Sense pensar que hi ha un demà, un demà passat i encara tota una vida.

És clar que hi ha temes que tenen terminis i en cap cas dic que els hàgim d’ometre. Ja em guardaré prou de no presentar els impostos el dia que toca! Doncs, ja costa prou tirar endavant qualsevol projecte perquè a més hagis de tenir problemes amb el ministeri públic. Però també penso que amb aquesta urgència per complir, a vegades ens perdem pel camí. I m’explico.

Qualsevol persona que decideix tirar endavant un projecte, ho fa a partir del convenciment que és la millor opció que pot triar en un context determinat. Depenent del moment vital en què estigui és possible que pesin més les raons econòmiques que les professionals o les personals. O viceversa. I és que estem en constant canvi. Avui ja no som la mateixa persona que érem ahir, ni tampoc la que serem demà. I també és molt probable que ja no tinguem les mateixes prioritats o inquietuds que teníem uns anys enrere. És arribat en aquest punt en què m’adono que és molt fàcil desconnectar-nos del nostre propi projecte i caure en la trampa d’actuar per inèrcia.

Fa quinze dies que visc immersa en fulls de càlcul, planificacions i projectes de futur de l’empresa i de la finca. Després de moltes hores de pantalla, de repassar papers, d’escriure i de reescriure projectes que ja són realitat i propostes de futur que no sé si mai s’arribaran a materialitzar, m’adono que, tot i ser on vull ser i fer el que vull fer, soc esclava del temps dels altres.

Aquest mes ha fet deu anys que soc autònoma, i aviat en farà sis que vaig crear l’empresa. Durant tot aquest temps he treballat tan bé com he sabut amb mil i un projectes que mai m’hauria imaginat. He tingut l’oportunitat de créixer i d’aprendre al costat de grans professionals. I també he entès que en el món dels negocis la mida sí que importa. I és que, ens agradi o no, els petits projectes juguem a un joc en què massa sovint tenim les de perdre.

La primavera passada no m’hauria imaginat que un dels meus millors clients em deixaria de pagar, com tampoc m’hauria pensat que estaríem vivint el que alguns diuen que és la pitjor sequera dels últims 500 anys a Europa.

Dos fets externs sobre els quals puc fer ben poc. Però que, en canvi, m’afecten molt. És clar que no tiraré el temps enrere, però aquesta experiència m’està servint per constatar la importància de parar, pensar i valorar. De veure quines són les prioritats reals del moment. I de saber què volem com a empresàries però també com a persones.

Toca, doncs, recalcular la ruta. Sabent que sigui quin sigui el camí escollit, serà lícit i serà el millor camí que hagi pogut triar.

Subscriu-te per seguir llegint