Velles, moriu-vos a casa!

Els estudis conclouen que les persones grans voldríem continuar estant a casa fins als últims dies de la nostra vida. És veritat, tots desitjaríem mantenir-nos-hi, voltats de les nostres coses, en el barri, a prop de veïns i coneguts. Quan manifestem aquesta voluntat, però, ens imaginem en una situació idíl·lica, estant amb la parella, asseguts en còmodes sofàs, sense passar fred ni calor, capaços de sortir a passejar, amb ànims per fer les feines de casa... i mantenint un bon estat de salut. Malauradament, no sempre serà així i algunes persones potser no gaudirem de la situació ideal que pensàvem.

Llavors, no se’ns pot obligar a continuar vivint a casa en males condicions, ni quan la solitud se’ns faci insuportable, tampoc quan les escales ja no ens permetin sortir al carrer... i, encara menys, en el moment en què perdem l’esma o capacitat per viure de forma autònoma. Tenim el dret a viure dignament i hauríem de poder anar a una residència quan ho decidim, en el moment que considerem que millorarà la nostra qualitat de vida, tenint companyia i gaudint-hi d’uns bons serveis.

El 8 de març, en una entrevista en el programa «Cafè d’idees» de La 2, l’actriu Teresa Gimpera va explicar que vivia a la residència Las Arcadias, que s’estava sola en un pis amb dues habitacions, que ella va decorar, disposant de tots els serveis les 24 hores del dia. Explicà que podia menjar al pis o baixar a les zones comunes, on hi havia espais per socialitzar i que se sentia a casa, amb privacitat i completa llibertat d’horaris.

No demanem una residència de luxe, però tampoc volem anar a les actuals residències massificades, on es viu en habitacions compartides, amb un règim d’horaris casernari, mal servits per la manca de personal..., en les mateixes condicions que van causar el desastre durant la pandèmia.

Aquesta tragèdia hauria d’haver provocat el qüestionament de la situació, però l’opinió pública ha preferit oblidar la mortaldat de gent gran, considerant-la com un dany col·lateral inevitable, i no està pressionant perquè es produeixi el canvi radical necessari en el model d’atenció en les residències.

A conseqüència d’aquesta societat edatista, el benestar de la gent gran no és una prioritat de la Generalitat, que té assumida l’obligació de construir escoles, però que manté la seva política de no fer residències públiques ni de gestionar-les i que continuarà subcontractant la seva responsabilitat a empreses que, malgrat l’escàs finançament de les places concertades, obtindran beneficis en detriment de la qualitat en l’atenció i l’alimentació.

I, ara, des de la Generalitat i els ajuntaments se’ns repeteix, com un mantra, que la prioritat serà que acabem la nostra vida a casa, com si l’assistència domiciliària fos un substitut de la qualitat de vida a les residències. Que no ens enganyin, sense oferir una alternativa residencial digna, obligar les persones velles a morir a casa, quan hi viuen en males condicions, és un maltractament institucional.

Subscriu-te per seguir llegint