Somnis humits manresans

Cada quatre anys se’ns dona l’oportunitat de gaudir d’un període d’eufòria local per deixar-nos arrossegar, convèncer o enganyar, somniant en una ciutat que no imaginaríem si no caiem en la temptació de fumar o ingerir alguna substància estupefaent, són els petits plaers d’això que en diuen precampanya electoral i que ara a can PSC ens en volen privar. Benvolgudes amigues i amics socialistes, no ens feu aquestes coses, si us plau, no us enfadeu perquè aquests dies a les llars manresanes haguem rebut L’Apuntador, el butlletí informatiu municipal, de la maneta de la propaganda electoral del partit a l’alcaldia; estireu les orelles de l’empresa distribuïdora, però deixeu-nos fullejar la tramesa en conjunt, com si veiéssim una pel·lícula d’en Kubrick, són vint pàgines que ens porten a la llegenda de la ciutat sense nom: Carrers comercials plens d’activitat i per a vianants, fàbriques del passat convertides en universitat, nous polígons industrials tecnològicament avançats, miradors al skyline monumental, sostenibilitat i mobilitat fetes realitat, seguretat amb amabilitat i proximitat, aparcaments assequibles, centres educatius adaptats, una allau de cultura per a una ciutat cridada a esdevenir la nova Florència del Barroc amb més previsió d’afluència turística que deu 2022 plegats; i, sobretot, un nou model de neteja que ens deixarà endreçats i sense ni un paper a terra. Si hi afegim la promesa de desdoblar la C-55 que ja s’ha atorgat un altre candidat, tenim la Manresa dels Déus a l’abast. Criticar?, aquestes dues publicacions s’haurien d’emmarcar, penjar-les al menjador de casa, i mirar-les devotament cada vegada que trontolli la moral de ciutat. Jo ho entenc, la competència és dura, però amb els gripaus que ens hem empassat ja hauríeu de saber que som fàcils de convèncer, només es tracta de posar-hi imaginació i seguir l’exemple. Al cor del Londres amb més glamur hi ha el Manresa Road, un carrer privilegiat que algun candidat ja tarda a proposar que hi traslladarà l’Ajuntament o, encara millor, que reclamarà els drets de titularitat per portar-lo, pedra a pedra i amb tota la seva opulència, al bell mig del Centre Històric per treure’l de la misèria. No passa res!, al final quan topem de cara amb la crua realitat tot s’acabarà amb la inauguració d’un petit pub anglès al carrer de Sant Miquel, però tenim molta paciència i estem acostumats a encaixar-ho tot, si no que els ho demanin als veïns de la plaça de Catalunya, que els van prometre un parc decent i mira el temps i la picossada de diners que els ha costat, o als del Xup, que tenen una residència per a la tercera edat projectada i aprovada des de temps immemorials i ja veurem com s’acaba. Somniar surt gratis i vendre fum, si som en època electoral, també.

Subscriu-te per seguir llegint