La humanitat de la Regla de Sant Benet

Fa uns dies, a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (convidat pel professor Diego Solà), vaig fer una conferència sobre la Regla Benedictina. La xerrada formava part del Curs d’Història Espiritual d’Occident, adreçat a estudiants de grau i públic en general, amb l’objectiu d’oferir una formació en història de la cultura religiosa del món occidental, des de l’Antiguitat fins a l’Època Contemporània, amb una mirada especial al període medieval i modern (del segle VI al XVIII).

Entre els professors que participen en aquest curs, a més del Dr. Solà, hi ha el Dr. Jaume Angelats (a qui vaig poder saludar aquella tarda al seu despatx), el Dr. Albert Viciano i les Dres. Elisabeth Garcia i Araceli Rosillo, entre d’altres.

El professor Diego Solà, doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona i professor i investigador a la Facultat de Geografia Història, em demanà de participar en aquest curs per donar a conèixer la Regla de Sant Benet i la seva vigència i actualitat, avui, quinze segles després que el pare dels monjos d’Occident l’escrivís.

A part de fer una relectura ràpida del Pròleg i dels capítols més importants de la Regla, vaig voler subratllar el que per a mi és a la base d’aquesta obra: la gran humanitat que trobem en aquest text, i que al meu parer és el que el fa avui actual i plenament vigent. I no només per als monjos. Una humanitat que trobem en la sol·licitud de l’abat o del majordom pels pobres, pels malalts, pels hostes i pels monjos. També trobem la humanitat de la Regla en la relació mútua entre nosaltres, un tracte que ha de ser molt humà, atent i afable. Així ho veiem, per exemple, al capítol 72 quan Sant Benet exhorta els monjos a practicar el bon zel «amb un amor ferventíssim, a honorar-se els uns als altres», a que el monjo no busqui «allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres» i a «practicar desinteressadament la caritat fraterna», que ens mostra, un cop més, la gran humanitat de la Regla.

Com deia fa unes setmanes el pare abat Manel Gasch al Cercle d’Economia, l’estabilitat montserratina al llarg de gairebé mil anys de vida i la fidelitat a un lloc concret (corresposta per la fidelitat d’un poble pelegrí) és un fet que, al meu parer, també és una mostra d’humanitat en un món canviant, caduc i inestable.

La humanitat de la Regla la veiem encara en el capítol quatre, quan el pare dels monjos d’Occident ens demana de «socórrer el qui passa tribulació, consolar l’afligit, no guardar ressentiment, dir la veritat amb el cor i amb la boca, no odiar ningú, defugir l’altivesa».

Així, quan un monjo té la germana o el pare malalt, sense ningú que els pugui acompanyar, té cura d’ells com a prova de la sol·licitud i del tracte atent que Sant Benet demana als monjos i que haurien de ser, al nostre món, signes d’una nova manera de ser i de fer, en una societat on, desgraciadament, com ha dit el papa, hem globalitzat la indiferència.

Subscriu-te per seguir llegint