Un botifler a casa, un vividor

Entro al bar Zamora amb ganes de menjar pernil i només d’entrar ja veig que hi trobaré teca de la bona. Demano una canya i em diuen que val «dos duros», i aquí ja ho he entès tot. El Zamora de Sant Joan de Vilatorrada és un bar d’aquells d’antes que no han passat mai de moda perquè sempre han estat demodé. Són les 7 i és ple, dels de sempre i avui dels que venen a escoltar com s’hi presenta un llibre. Jo, canya a la mà, vinc pel llibre, m’hi han convidat. El llibre és d’un botifler que llueix de ser-ho, un tipus, l’Albert Soler, periodista gironí, que ha trobat en el botiflerisme un nínxol de mercat inesgotable i una raó de viure. El seu to d’escriure desacomplexat i burleta sempre que sigui contra algú, indepe si pot ser, li ha donat fama i paseíllo. I a això va venir fa uns quants dies al Zamora, a presentar Un botifler a la villa y corte. Les taules són plenes i, bàsicament, hi veig una curulla representació de pesecés i sociates de tota la vida. Se’ls veuen engrescats. És que els que venim de la travessa del desert del Sinaí... em diuen. Al toro que són les 7. L’empresari i escriptor Xavier Gual fa d’amfitrió, ja es veu que li va el marro, i dona per inaugurada aquesta corrida. Els toros seran molt protagonistes en la vetllada i és que, havent-hi l’Oriol Pérez de convidat-ponent, no és estrany. L’altre qui xerra és Lluís Cabrera, del taller de músics, a qui de dins li surt un míting de xarnego amb coses a dir que entendreix el respectable. La conversa és caòtica i de cop m’adono que estic assistint a un aquelarre antiindepe amb tota regla i de dimensions colossals, en algun moment difícil de suportar. L’Albert Soler s’infla el pit quan explica batalletes del seu llibre, sorgit de l’encàrrec de Planeta que li va pagar uns dies de franc a Madrid. Així qualsevol. El Soler, que sap fer de torero matador, s’explica burleta i xulesc, desafiador i passat de voltes i amb aquell humor de mala bava «contra» la Catalunya «indepe» que te l’has d’empassar si respectes, com jo, la llibertat d’expressió. No es va deixar ningú: Puigdemont –un «vivales», que li diu ell–, la Borràs, el Prussés, les urnes i l’1 d’octubre, l’Esperanza Aguirre dins d’un ascensor i, fins i tot, Franco, a qui Soler va anar a visitar, i el bar Cuéllar de Girona. El llibre del Soler, ja l’hi vaig dir a ell, no me’l compraré pas, si de cas que me’l regali Planeta, i suposo que és com ell, burleta, catxondo, estripador d’aquells que sentencien i que estripen només a tort, no a dret. I tot per sobre, i per sota. Es fa dir botifler, però és un catalanet de pro de tota la vida i ara que ha trobat botigueta no la pensa pas deixar anar. I el públic? Ja els ho he dit, socialistes contents, per fi, de poder sortir de casa. Ep! M’ho van dir ells. Després va venir el més bo, el pernil, és clar. I el Soler?, el personatge... doncs això, un vividor.

Subscriu-te per seguir llegint