Yolanda TV

Ide cop, la gran esperança blanca de l’esquerra-esquerra és Yolanda Díaz. Per als molt cafeters de la política és un personatge de pes, però per al votant mitjà, cada vegada més desinformat, confús i desconnectat de la vida pública, la Díaz és, simplement, una d’aquestes figures que passen pel telenotícies. Díaz? Sumar? Però no era de Podemos? Uf. Al gran teatre digital hi ha tant soroll i el públic està tan distret que no s’entén res. Yolanda Díaz és la gran promesa perquè, malgrat tot, la televisió encara és capaç de crear un hype entorn d’una figura pública. I Díaz té el que cal per resplendir a la pantalla: és dona, el seu llenguatge no verbal és directe i empàtic, parla amb seguretat i moderació, té un rostre dificilot però expressiu i amb personalitat, conserva un físic envejable i va sempre extremadament polida i cuidada: maquillada, ben pentinada, vestida amb roba blanca o de colors alegres i mesuradament moderna, molt distingible de la resta de col·legues. Enmig de la melé gris, ella brilla. A més, és ministra de Treball en un moment en què les xifres van bé. Díaz és òptima per encarnar un Podemos que no faci por, que no generi rebuig, que no sigui fàcil de demonitzar per la caverna. És televisió pura en temps postelevisius. I votar-la? Ui, això no depèn d’un hype. Sumar sense Podemos? Ui, quina castanya.

Subscriu-te per seguir llegint