Identitat nacional i canvi climàtic

Per què serveix una llengua, un idioma? Evidentment per comunicar-nos amb el nostre entorn. Però només per això? Si consideréssim que el català és exclusivament una eina de comunicació per fer servir dins del marc geogràfic dels Països Catalans hauríem rebaixat notablement l’abast i la importància de la llengua pròpia del nostre país. Per veure-ho més clar només ens hem de fixar en idiomes com el suec, el danès, el croat, el finès, l’albanès o l’eslovè, tots ells, precisament, amb menys parlants que el català. Però el nom de cadascun d’aquests idiomes ens suggereix de seguida un espai del mapa ben concret i de significat prou reconegut, com són les àrees geogràfiques i polítiques que anomenem Suècia, Dinamarca, Croàcia, Finlàndia, Albània o Eslovènia. I, efectivament, resulta que moltes vegades els parlants d’un mateix idioma s’autoidentifiquen com a grup humà específic –o sigui allò que anomenem una «nació»– que sovint acaba adoptant la forma concreta d’un estat propi. No cal dir que aquesta és una de les causes principals de les pressions que ha rebut històricament el català des de fa segles: evitar que els catalanoparlants aconsegueixin de crear en la seva àrea lingüística una estructura política independent. Aquestes pressions, que no van acabar pas després del franquisme, encara són perceptibles avui, per exemple, en les dificultats legals que hi ha sovint per implantar el sistema d’immersió lingüística en català a les escoles del país. Unes pressions que no tracten només de limitar i esmorteir l’ús del català sinó que intenten d’anar esborrant la identitat del país i la seva consciència nacional.

Aquests dies s’ha publicat que a Catalunya hi ha un endarreriment notable en l’ús d’energies renovables en comparació amb els avenços que s’estan fent en altres indrets. Si és així es tracta d’una molt mala notícia. Era de suposar que en els darrers anys havia augmentat el convenciment general que el canvi climàtic és una realitat indiscutible que s’ha de frenar per tots els mitjans com més aviat millor. I que cal obtenir el percentatge més alt possible dels recursos energètics que es necessiten a partir de mètodes no contaminants, com per exemple camps de plaques solars o parcs eòlics. Com és, doncs, que a Catalunya hi ha poques infraestructures d’aquest tipus, comparat amb altres indrets? És evident que sovint hi ha molta resistència a fer instal·lacions que puguin desfigurar més o menys un paisatge o deslluir un determinat entorn. Però al capdavall segur que no hi haurà més remei: haurem d’aprendre a conviure-hi.

En el mateix àmbit, és de suposar que quan es vagin acostant les eleccions municipals de finals de maig, si la meteorologia no fa un canvi sobtat i arriben pluges, la poca disponibilitat d’aigua serà una qüestió comentada –i fins i tot discutida– a tots els mítings electorals. De fet, ja s’ha anunciat que si no es capgira la situació, pel setembre començaran talls en el subministrament domèstic d’aigua a bona part de Catalunya, una decisió que no agradarà gens de prendre als batlles i regidors dels ajuntaments, siguin nous o reelegits. I les restriccions, evidentment, també afectaran la indústria i l’agricultura, o sigui que el problema el notarà tothom. Un argument més per reflexionar sobre el canvi climàtic i adoptar decisions efectives per reduir-ne els efectes negatius.

Subscriu-te per seguir llegint