La no felicitat dels catalans; som unes Karen?

Gràcies a l’últim reportatge del 30 minuts vaig descobrir que els finlandesos, tot i només gaudir de quatre hores de llum solar al dia durant l’hivern, ser alcohòlics fins al punt de morir glaçats en plena borratxera, fer caminar els nens sols durant 20 minuts a cinc sota zero per anar a l’escola, tenir les cervicals tocades per la seva passió pel heavy metal i notar l’alè de Vladímir Putin al clatell... són el poble més feliç del món. Ho diuen per sisè any consecutiu les Nacions Unides, que situen els espanyols en el 32è lloc del mateix rànquing, darrere de Romania, Eslovàquia, Estònia i Uruguai, però amb el consol, almenys, de ser una posició davant dels italians i dues de Kosovo.

Potser és que al sud tenim la felicitat mal entesa i no consisteix a torrar-se al sol durant un mes a l’estiu; ni a sumar likes; ni a estirar la jornada laboral al màxim sense passar per casa i anar a dormir els últims amb l’excusa que es fa fosc passades les 10; ni anar amb el cul al cotxe fins a un metre de la porta de l’escola o de les botigues del carrer Guimerà; ni a practicar els dos grans hobbies nacionals: criticar i envejar.

Segurament, ser un país de 6 milions de persones amb uns sous de 3.500 euros de mitjana ajuda a ser feliç. Sona bé, però frena l’enveja, que l’acabem de mencionar. Cal gratar més i no quedar-se a la superfície d’una societat finlandesa que s’està acostumant a fer vida a sota terra pel clima.

Una de les claus de la seva felicitat rau precisament que constantment estan pensant a buscar solucions als problemes que es troben com a societat. Els interessos col·lectius estan per sobre dels individuals, i petits detalls com que la primera ministra es pagui els esmorzars amb diners públics poden suposar un escàndol -el breakfastgate-, mentre al bar del Congrés dels Diputats fins fa poc hi havia gintònics per 3,45 euros. És només un exemple d’un país que s’ha assegurat uns sistemes sanitaris i educatius gratuïts, inclusius i de qualitat quan a Catalunya els hem trinxat i privatitzat; i d’una societat pionera en igualtat i amb l’índex de corrupció més baix: un cop l’any l’administració publica els comptes de tothom, amb els ingressos i els impostos pagats. Això seria possible aquí? L’individualisme no ens deixa ser feliços. És igual si de petit vas créixer esmorzant mirant la Xuxa, la Teresa Rabal, el Tomàtic o la família dels Súpers; ràpidament la felicitat s’esvaeix i et corromp l’esperit d’una Karen nord-americana (que, traduït, seria una rondinaire capitalista que s’ha oblidat de viure la vida).