Fotre’s de les marededeus

Com ateu convençut m’afecten lleugerament les burles a elements sagrats. Per raons meves he estat a soles amb la Verge del Rocío, la mofada a la televisió. Era de nit, ella i jo, a la seva església, a Almonte, un dia anònim. Per mi és un ninot (o una nina) de fusta amb decoració ostentosa, però la respecto i m’arribo a emocionar davant d’un ídol així. Com la Moreneta, la Macarena o la Verge de Queralt. Sobre aquesta, d’estil gòtic i qualitat artística rascada, té devots no creients identificats amb el crit comunal de «visca la Verge de Queralt mecagundeu». Si el Toni Soler i el Jair Domínguez s’atreveixen un dia a fer-ne befa, aquests fans no practicants calarien foc a TV3. No ho dubtin. Són els mateixos dels salts de plens. Si hi ha participat en algun, sap de què parlo.

La reacció d’alguns catòlics ofesos demanant als dels acudits fluixos que se’n fotin de Mahoma, del seu cavall, d’una mesquita o del Ramadà, han mostrat la seva intolerància cap als altres. Haurien de ser els musulmans qui fessin broma de les seves creences. Aquesta és la maduresa màxima: «Autoconya», en podríem dir. Els assassinats a la redacció del Charlie Hebdo han acovardit (quasi) tots els humoristes del món. Fins i tot jo capo les meves ironies quan entro a jardins califals. «Donem-los-hi temps» és la meva excusa per dissimular l’autocensura.

La llibertat d’opinió i l’humor professional estan en doble crisi. O triple, si considerem les demandes pirotècniques de fanàtics com els «Abogados cristianos». L’humor dels 80 ara no és possible. A qui ho intenta, la polèmica eixorda les riallades. Les reaccions a posteriori queden magnificades i hi ha molt farsant fent d’humorista. Sense canviar de cadena, del programa Està passant en salvaria només l’actriu fent de Rocío o altres papers. És un espai deplorable on és impossible trobar més d’un gag o de dos ben travats entre histrionismes i aquell «jiji-jaja» fútil traspuant a tothora com en altres mitjans. No saben ni fer riure ni plorar, només indignar.

Tornant a l’aldea «rociera» (de visita recomanada llevat dels dos humoristes de paga i pega), és un petit paradís d’aiguamolls, sorra, cavalls... i puces. Amb arbres magnífics com l’ullastre (l’olivera borda). La Verge ultratjada es passa tot l’any sola i oblidada excepte la setmana de la romeria. De matinada, els seus hiperventilats devots es barallen amb cruesa per ser els primers a saltar la tanca i portar-la pels ravals. Són unes escenes brutals i insòlites, pròpies del fanatisme més primari. Si una relíquia mahometana voltés pels carrers de pols amb aquell ardor i batusses, els mateixos «almonteños» se’n farien creus de veure tants homes (no hi ha dones a les càrregues) fora de si i cecs d’ideologia religiosa.

La verdadera ofensa (civil) és al costat de l’ermita de la Blanca Paloma i reina dels aiguamolls de Doñana: hi ha menys aigua que a la Baells. Sacrilegis banals i manipulacions electoralistes venen més en lloc del gran drama apropant-se com un tsunami invers.