Addictes a la vanil·lina

Avui fa just una setmana que un tant per cent altíssim de les persones que van sortir a voltar per Manresa es va concentrar al Passeig. Amb una configuració que podria ser molt millor (potser es podria evitar el tub que provoca tenir parades a banda i banda de l’andana central si es posessin només en una banda, i es podria esponjar encara molt més col·locant-ne al carrer d’Àngel Guimerà), la jornada va ser, tal com ho va definir aquest diari en la portada de l’endemà, un «Super Sant Jordi». A la llibreria Parcir, no la parada, la llibreria, hi va haver molts moments del dia que va semblar la cabina dels germans Marx. Al costat de la cua per pagar, un pare confessava al seu fill que «jo no he llegit mai gaire» i, si el menut no trobava cap llibre que li agradés, l’animava a comprar-ne un de Mortadel·lo i Filemó. I és clar! Un dels millors records que tinc de petita té a veure amb la varietat d’estils de còmics que van arribar a les meves mans, inclosos els dels dos detectius d’Ibáñez; el Capitán Trueno, el Jabato, Esther i el seu món, uns volums amb novel·les com Donetes il·lustrades i, més endavant, i, ja amb la possibilitat de comprar els llibres en català, Tintín i Astèrix i Obèlix. Posteriorment, amb algun caler a la butxaca, el gran Will Eisner i molts d’altres. El darrer ha estat L’espera, de Keum Suk Gendry-Kim. La qüestió és llegir i, per anar bé, en català, i els còmics poden ser una potentíssima invitació als joves, que, tal com va constatar aquest diari en l’anuari editat per Sant Jordi, cada cop estan renunciant més a aquesta llengua perquè, explicaven professors i mestres, consideren que no els és necessària. Cal generar, doncs, aquesta necessitat, i el món de la cultura i de l’entreteniment, aquí, hi tenen un paper molt important. Cal potenciar els creadors en català, els consagrats i, sobretot, els emergents. A la sortida de la llibreria, amb un conegut vam comentar que a la nostra generació ens és especialment difícil renunciar al llibre de paper a favor de l’electrònic perquè, l’acte de comprar un llibre, per a uns quants, és molt més que escollir una història per passar l’estona o per aprendre o per emocionar-se o per les tres coses alhora. És obrir-lo per la meitat, acostar-lo al nas, olorar-lo. Ell precisava que, després de tants anys, és complicat desenganxar-se de la vanil·lina, que forma part de la cel·lulosa i que, tot i que sigui en quantitats ínfimes, aporta olor de la vainilla al paper, malgrat que altres components químics l’acabin amagant. Jo tampoc no he sabut com renunciar-hi. A la vanil·lina, al plaer de gaudir d’una bona portada, de girar la coberta per descobrir a qui va dedicat el llibre. I, després, deixar-se portar. Simplement.