La sequera sí que canviarà la nostra vida

En temps de pandèmia ja ho dèiem, que la vida ens canviaria. I no ens equivocàvem, no: l’economia fa figa periòdicament amb ensurts bancaris que amenacen l’estabilitat emocional dels inversors i el manteniment d’empreses i llocs de treball. El sector sanitari no acaba de recuperar l’alè que va perdre amb la sotragada de la covid. La política no acaba de trobar el tremp que la faci creïble i els partits rivalitzen a insultar-se, a discrepar en l’essencial i a menystenir el que realment aportaria benestar de la població. A empentes i rodolons es recupera el batec de la vida al carrer, estem a punt d’alliberar-nos definitivament de les mascaretes en els espais on encara resisteixen, però si, malgrat tot, confiàvem que acabaríem de superar la malura que ha durat tres anys, ara resulta que empalmem amb el desastre de la sequera de proporcions bíbliques que condiciona el present i amenaça el futur amb repercussions que encara no acabem de dimensionar amb claredat. Aquests dies escoltem el desesper d’agricultors que temen perdre arbres i collites perquè no poden regar els camps. Els ramaders també pateixen perquè no hi ha pastures ni diners per pagar el pinso i farratges que hauran de comprar per alimentar els animals. Alcaldes de poblacions allunyades de la conurbació barcelonina malden per saber si podran mantenir el servei d’aigua de boca per als seus ciutadans, i si els multaran per omplir les piscines municipals, indispensables per alleugerir la calorada. Per acabar-ho de rematar, no han tardat a escoltar-se les veus que denuncien el tracte de favor que rebrà el sector del turisme (hotels, càmpings, apartaments, restaurants, zones d’oci, etc.) per poder satisfer les dues dutxes diàries dels clients i el bany en piscines (en molts llocs a tocar del mar). Veus assenyades han reflexionat sobre l’aportació del turisme a l’economia del país, però n’hi ha hagut d’altres igualment enraonades advertint de la repercussió que tindrà en el preu dels aliments si la pagesia no pot mantenir l’activitat per manca d’aigua per regar. Els qui feien negoci amb la importació de fruita fora de temporada (perquè ens agrada menjar tomàquets tot l’any, cireres i melons per Nadal, o regalar roses de Sant Jordi que arriben en pont aeri des de països de l’altra punta del món) ara es freguen les mans. I els que venen gespa artificial, també. Però el desastre que està per venir i superarà els efectes de pandèmia es cova a foc lent en l’actitud incrèdula de la gent davant el problema. Com amb la covid, fins que no toquem de cul a terra no es prendrà consciència que la crisi climàtica no és cap invent, ni la desertització no té marxa enrere. Doneu per fet que l’esclavatge de la mascareta no va passar d’anècdota.