Manresa mira el riu

El llibre Manresa mira el riu del geògraf i historiador Francesc Comas publicat per Zenobita, es va presentar al Museu de l’Aigua i el Tèxtil. L’editor, Josep Antoni Serra, va remarcar el pas del riu per la ciutat. L’obra essencialment recull una selecció d’imatges fotogràfiques amb els peus de foto allargats: en el fons, un nou llibre gràfic d’història de la ciutat, on s’hi reflecteixen els canvis produïts: va deixar de ser una ciutat industrial que mirava el riu, per esdevenir una urbs de serveis, que mira al nord. El pròleg és de Jaume Perarnau, director del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, que va assenyalar que el patrimoni industrial no és prou reconegut dins el patrimoni cultural. Recorda que l’arqueologia industrial neix a Anglaterra als anys 50 del segle passat, com a metodologia de recerca històrica del patrimoni industrial. A Catalunya, l’any 1984, la Caixa de Barcelona regalava als clients el llibre Arquitectura industrial a Catalunya. Del 1732 al 1929, de Josep Maria Montaner i José Corredor-Matheos i es constituïa el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. El 1985, els historiadors Jordi Nadal i Jordi Maluquer inauguraven al Born l’exposició «Catalunya, la fàbrica d’Espanya 1833-1936». Tres fets que exemplifiquen el pas cap a una societat moderna, en conformar el model industrial, innovador i de progrés, amb els avenços tècnics i científics, fins els anys 80 del segle XX. Al XXI, el patrimoni de la societat industrial inclou a més dels edificis, els objectes, i dona valor a la fotografia per conèixer com era realment el model de societat industrial: amb les persones que han treballat en les fàbriques, fent anar les màquines per obtenir uns productes.

El llibre de Comas mostra el paisatge industrial des de Sant Joan fins els Comtals, des del procés d’industrialització als canvis urbanístics, en una façana on el Cardener n’és el protagonista. Després la ciutat creixerà cap el nord deixant el paisatge industrial i topònims com El Salt dels Gossos, pràcticament desapareguts. Quan parlem de patrimoni, segons Perarnau, «hem de pensar en la comunitat propera, en aquest cas en el sentiment de pertinença manresà, no amb la que ens vindrà a veure: arreglar coses puntualment només per quedar bé i deixar-les després panxa en l’aire, malament». Comas va esmentar l’aigua com un element cabdal de la història manresana: simbiosi entre ciutat i riu. Explica que abraça des del pas del Cardener, de la casa Bonaplata fins als Comtals i l’estructura en tres trams: el primer, fins a la corba del Congost, amb el conglomerat calcari del Coll Manresa, el segon des de l’antiga fàbrica del gas al Pont Vell i el tercer, fins els Comtals. Esmenta els usos de l’aigua al llarg de la història, des del 1859 fins el 1950 quan la ciutat vivia de cara al riu, essent font de riquesa i d’oci fins que el 27 d’agost de 1932 s’inaugurava a Manresa la primera piscina municipal de Catalunya. A partir de 1960, la ciutat es gira majoritàriament d’esquena al riu, perquè els nous eixos de comunicació es traslladen cap el nord i amb la crisi del tèxtil les 17 fàbriques de la zona comencen a tancar portes alhora que sorgiran nous polígons industrials. Després de la pandèmia, es retorna la mirada al riu, amb l’ampliació de les activitats esportives al Congost, el parc del Cardener, l’Anella Verda o la Festa del riu. L’objectiu del llibre és deixar clar que no s’entén Manresa sense el Cardener.