Oriol Sardà Bonvehí

Als pobles, hi ha qui hi viu i hi ha qui hi fa. Per entendre’ns: hi ha qui simplement hi resideix, hi transita o potser, fins i tot, hi fa alguna interacció (la gran majoria). I hi ha una part, malauradament petita, que hi afegeix un plus. Els que hi emprenen, els que son activadors socials. Els que, en definitiva, fan poble, per més presumptuosa que pugui sonar l’expressió. D’aquesta petita part en sorgeix encara una fracció molt menor, que és la d’aquells que, precisament quan no hi son, te n’adones del seu pes. Que amb ells ha marxat també una part molt important de l’essència del poble. Son persones que no apareixeran en els llibres d’història. Segurament, ni tan sols en els de la humil historiografia local. No se’n recollirà ni se n’exalçarà la vida i obra. Bàsicament, perquè l’obra d’aquest tipus de gent és la pròpia vida, la molta que han generat al seu entorn. I aquell sentit de comunitat que han contribuït a teixir i del qual s’han convertit en pilars fonamentals. El fer poble.

Al meu, de poble, des de fa quatre dies s’hi pot palpar amb tota la densitat allò que es pot qualificar sense cap dubte de profunda consternació. La que genera una pèrdua vital. Un fenomen que es dona en molt poques ocasions. Perquè només s’entén quan hi conflueix una comunitat ben definida, malgrat cada cop una mica més diluïda (el poble), i una personalitat que irradiava una potència extraordinària. En 53 anys d’existència (i posem-ne 45 de plena consciència) mai no hi havia sentit el grau de desemparament col·lectiu i intergeneracional que des de diumenge, quan es va conèixer la seva mort, sura en l’aire i es llegeix en les mirades que ens intercanviem els vilatans, carregades de silencis que ho diuen tot.

Vist en perspectiva, si ara m’ho preguntessin respondria que jo, de gran, voldria ser l’Oriol Sardà. L’empatia elevada a l’enèsima potència, el positivisme fet persona, teixidor de xarxes socials, generador d’energia amb supercapacitat de transmissió, que ha fluït per entitats i col·lectius. No sé de quina altra manera definir-lo perquè els qui ara em llegeixin i no hi tinguin cap proximitat ni física ni emocional puguin entendre la importància que persones com ell tenen per a un poble, per al sentit de comunitat.

No volia que aquesta tribuna de la qual tinc el privilegi de disposar prengués un to personal. Segurament, se’m deu haver escapat dels dits. Disculpi’m, benvolgut lector, si no s’ajusta a un espai de crítica o anàlisi periodística. Però, al capdavall, els mitjans hi som per parlar també de fets i persones extraordinaris. Ja ho he fet: Oriol Sardà Bonvehí.