Prometre habitatge surt de franc

Van a dormir. El son ha estat reparador, com diria el Dr. Eduard Estivill. La ment està desperta i comencen a emergir idees fantàstiques. Milers de persones han somiat el mateix. Gent de diferents edats i ideologies. Durant la nit, en la darrera fase del son, la més propicia a recordar, candidats de totes les formacions han viscut, alhora, un fet paranormal. A tots els han aflorat idees genials per acabar amb un dels problemes més grans, la falta d’habitatge, digne i a un preu a l’abast de les butxaques més escurades. Des de les candidatures de Manresa a les primeres autoritats de Catalunya i de l’estat ens presenten tota mena de solucions a un dels problemes més greus que pot tenir una societat. No hi ha res més bàsic que poder menjar i tenir un sostre. Uns drets que garanteix la sagrada Constitució, però que des de fa anys no s’aplica.

A Manresa es descobreix que la caserna de la Guàrdia Civil, ampliada pels Jocs Olímpics del 1992, està infrautilitzada. Una realitat fàcilment constatable, sense necessitat de llogar els serveis de Villarejo o del CNI per constatar-ho. Pisos buits que, en altres períodes, com les crisis de la covid o dels refugiats d’Ucraïna, no s’han reivindicat formalment quan la urgència apretava. Com tampoc no s’han fet prou passos formals i seriosos perquè immobles o solars de bancs, fons voltor i Sareb passessin a mans públiques, ni de l’Ajuntament, Generalitat o Estat. Davant de la passivitat institucional, no es pot criticar que encara ara la PAHC s’hagi fet seu un petit bloc, al carrer Joc de la Pilota, que des de la crisi immobiliària, esperava inquilins. La promesa que, aquests dies, semblava més sòlida a Manresa, de 60 habitatges a la carretera del Pont de Vilomara, ha topat amb un notable rebuig social.

La Generalitat, en un exercici propagandístic, diu tenir identificats 189 habitatges buits, susceptibles de ser expropiats a no ser que els propietaris els posin a lloguer. Cap d’aquests pisos no és a Manresa, ni a la seva àrea d’influència. Pura xerrameca per fer veure que s’intenta resoldre un dels primers problemes socials. Ni que entressin al mercat aquests pisos, només seria un minúscul gra de sorra davant la dificultat que moltes famílies i joves puguin tenir un sostre digne. El govern de l’estat no s’ha volgut quedar enrere a l’hora d’obrir boca. Els de Sánchez anuncien aquesta setmana 20.000 habitatges en terrenys que són del Ministeri de Defensa. S’entén, doncs, que havien acollit casernes militars o equipaments semblants. L’únic municipi català beneficiat seria Sant Boi de Llobregat, amb 1.600 habitatges. Ah, i una cosa és la promesa i l’altre, la realitat perquè el procés per requalificar urbanístic dels terrenys sol ser d’anys. La promesa s’afegeix a d’altres que ha fet darrerament el PSOE.

Enmig de la precampanya s’aprova la Llei de l’Habitatge que podria convertir en gran tenidor una humil família de les Escodines, propietària d’un edifici de sis habitatges en estat precari i que podria tenir les mateixes obligacions que un fons voltor, un banc o un magnat que té també sis pisos, però a la zona alta de Barcelona o al barri de Salamanca de Madrid. Mentre la llei fixa topalls als lloguers, els espavilats ja apliquen les alternatives per saltar-se la norma, a partir dels pisos per temporada i els de vacances. O altres formes que van més enllà de la llei.

La falta d’habitatge és una bomba que s’ha de desactivar a partir de grans acords socials, sòlids i de llarga durada. Les promeses electorals, de moment, només són cortines de fum.